4.8.09

Gat per llebre

En línia amb el pensament d'Isaiah Berlin, la majoria dels nostres liberals han convertit l'apologia del pluralisme en lloc comú del seu discurs polític. Aquesta defensa del pluralisme es basa en la creença que els valors són irreductibles entre si, i que, per tant, no hi ha manera de justificar racionalment la preferència d'uns valors sobres els altres. Qualsevol justificació d'aquest tipus seria en realitat un intent de fer passar per racionals i universals les nostres arbitraries preferències. Així entesa, la tasca del liberalisme seria la d'acollir la pluralitat, però mai amb la pretensió de superar-la o substituir-la per un acord sobre els valors fonamentals o sobre qüestions tals com el millor model de societat o el millor model de vida humana. Però com la vida en societat demostra constantment, el fet d'establir límits a la pluralitat de valors pretesament irreductibles i igualment (ir)racionals és condició necessaria per la supervivència de qualsevol comunitat humana i, per tant, preocupació fonamental de la pràctica política i del pensament polític. Al moment de la veritat, el liberalisme pluralista es mostra incapaç de justificar les seves pròpies eleccions i preferències en favor d'un determinat tipus de societat o d'un determinat tipus de model de vida. Perquè aquesta teoria de la pluralitat, suposadament deslliurada de tot judici de valor, es basa en realitat en un molt concret i determinat judici sobre la societat humana, que només en els més inspirats dels seus dies els nostres pensadors posen de manifest afirmant que "la diversitat constitueix una realitat valuosa en ella mateixa". Gràcies a la pretensió de cientificitat acadèmica, els pensadors liberals s'estalvien la més feixuga, important i urgent de les seves tasques, que no és altra que la de justificar racionalment els seus judicis de valor sobre les democràcies liberals. Quan aquesta apologia de la pluralitat és en realitat una apologia de la multiplicitat de tradicions culturals presents en les democràcies occidentals, el liberalisme renuncia a la seva més autèntica i il·lustrada raó de ser; l'emancipació dels homes a través de la crítica a la cultura heretada.

Article publicat a El Matí.cat
.

8 comentaris:

Moré ha dit...

Ets molt dur, potser quan rellegeixis aquest article d'aquí 20 anys ( quan en tinguis el doble dels que ara tens) no pensaràs igual. Recorda que la llibertat humana sempre és un concepte negatiu: La lluita sempre és per a que al subjecte racional no se'l prohibeixi d'actuar, independentment de la seva capacitat de fer-ho. Que passis un bon estiu i passa-t'ho bé.

rA ha dit...

S'ha de fer sempre una distincio entre l'esfera publica i la privada. Jo crec en un liberalisme que es tan plural com es pugui en l'esfera privada pero ferm i basat en uns principis "innegociables" en l'esfera publica (o politica, si vols). Obviament hi ha molt a discutir, on s'acaba l'ambit privat i on comenc,a el politic, quins son exactament els principis que no es poden retocar...

Odalric ha dit...

Jo entenc de l'article que és ben cert que els liberals no defensem amb la contundència que exhibeixen els socialdemòcrates la nostra visió del món pq ells tenen clar un model tancat facilment identificable/defensable.
Nosaltres, si defensem la Llibertat no podem (teòricament) defensar-la a la contra de i per tant, la contundència resta en camp contrari.
La contundència però, no vol dir la raó i per això, la perseverança, l'argumentació i la constància ens són favorables.
Tot i així, personalment crec que el Liberalisme ha de defensar-se desacomplexadament. I si davant tenim contundència de model, nosaltres també.

"el Primo" ha dit...

Bé, si algú troba algun argument racional per determinar que un valor X és absolutament millor que un valor Y, crec que el que hauria de fer és anunciar-ho al món, perquè seria un descobriment remarcable. De moment, la raó l'únic que pot dir és que un valor és més adequat que un altre en termes pràctics, és a dir en relació a algun objectiu concret. Llavors és evident que el sistema de valors resultant estarà en funció d'aquest objectiu concret, és a dir en funció d'un factor arbitrari. Això no vol dir en absolut que s'hagi d'acollir la pluralitat. L'únic que vol dir és que els valors no es poden imposar en nom de la raó, ja que tots els valors són arbitraris. Això és una cosa que horroritza als individus que secretament aspiren a imposar els seus valors als altres, perquè s'adonen que no existeix cap justificació racional que els permeti fer tal cosa.

Toni Rodon ha dit...

Ferran,

El liberalisme és "l'emacipació dels homes a través de la crítica a la cultura heretada"? Hola?

Ferran Caballero ha dit...

Toni,

és així en la mesura que el liberalisme és el sistema polític derivat o propi de la il·lustració i la il·lustració és precisament l'emancipació dels homes a través de la crítica a la cultura heretada.

Salut!

Toni Rodon ha dit...

mmm Aleshores el que defineixes és la il·lustració, no pas el liberalisme. Que diria que són coses conjuntes, però diferents. El liberalisme no és cap crítica a la cultura heretada.

Quant al que dius de la pluralitat, no sé on és el problema. El liberalisme, com qualsevol concepte, canvia. Tu saps millor que ningú que no és el mateix el liberalisme de principis del XIX que l'actual. Si he entès a Requejo (i si t'he entès a tu), ell demana una revisió del liberalisme clàssic (el que ell diria, liberalisme 1), cap a un liberalisme "actualitzat" (liberalisme 2).

I, ja saps, vivim en una realitat de pluralisme irreductible de valors :P, així que "agonísticament", podem no estar d'acord :P

Ferran Caballero ha dit...

És veritat que il·lustració i liberalisme no són paraules sinònimes, però el que defineixo no és la il·lustració. Quan dic que el liberalisme és el pensament polític propi o derivat de la il·lustració el que vull dir és que el pensament liberal és el pensament polític propi dels "majors d'edat"; sense tuteles, justificant l'ordre social racionalment i no en virtut de la tradició.
El problema de la pluralitat és on posem el límit a la pluralitat. Si he entès a Requejo, i si he entès alguna cosa de Berlin o de John Gray també (que admeto que no és més que una hipòtesi), em temo que la seva defensa del pluralisme no va acompanyada d'un necessari i convincent criteri de delimitació.
Un altre problema és com deriven de la realitat del pluralisme de valors la consideració que aquest pluralisme és bo.

Salutacions!