6.7.09

El Heidegger d'Antich

És possible ser el més gran filòsof del segle XX i al mateix temps entregat defensor de la ideologia nacionalsocialista? Aquesta pregunta es feia Xavier Antich, filòsof i germà del Director de La Vanguardia José Antich, al suplement Cultura/s del mateix diari (poden recuperar el document aquí i aquí). És una pregunta valenta, que apunta a la que possiblement sigui una de les discusions més importants que ha d'afrontar el pensament polític contemporani i que tracta de la necessitat d'una justificació postmoderna de la democràcia, però que Antich respon de manera sorprenentment rotunda i covarda amb una injustificada negació.
La tesi d'Antich és clarament manifesta ja des del principi; les indubtables implicacions polítiques de Heidegger condemnen sense remei el conjunt del seu pensament i el desligitimen davant qualsevol persona mínimament informada com a interlocutor filosòfic. Imagino que també la valoració que Plató o Aristòtil poguéssin fer dels esclaus, de Kant de les dones o, fins i tot!, de Sartre amb els comunistes, per posar només alguns exemples, negarien la conveniència d'estudiar-los com si fóssin filòsofs seriosos. Però el més interessant del cas és que la ridiculesa de la tesi d'Antich ens mostra com només es pot aguantar des de la fal·làcia. Perquè si bé és cert que la implicació política de Heidegger és alguna cosa més que una anècdota biogràfica, i si bé és cert que el el fet que el mateix Heidegger la considerés com una conseqüència del seu pensament filosòfic ens obliga a una lectura especialment crítica i prudent, és absolutament ridícul considerar que això la deixa sense lloc a les facultats de filosofia dels països democràtics. Perquè és falaç afirmar, com fa Antich al primer paràgraf, que cap persona mínimament informada pot considerar Heidegger com un dels grans filòsofs del segle XX. Perquè que les fonts d'informació de les que disposa Antich siguin públiques i a l'abast fins i tot d'estudiantets com jo és gairebé garantia que hagin passat per les mans d'algún d'aquests defensors de la grandesa intel·lectual de Heidegger. O falaç és qualificar de suposada la profunditat del seu pensament sense ni tan sols un petit intent de desenmascarar la farsa que s'apunta. I no només perquè no sigui en el terreny de les seves afinitats polítiques on es demostra la profunditat del pensament d'un filòsof (encara que els filòsofs d'esquerres siguin sempre els més profunds de tots), sinó perquè asumeix de forma gratuïta la impossibilitat d'un pensament nacionalsocialista "profund". Greu com pugui sonar, no sóc el primer en afirmar que els nazisme és alguna cosa més que el passatemps de quatre perturbats ni que la profunditat d'un pensament no és garantia de la grandesa moral del pensador.
Són moltes les reflexions que sobre el tema es poden trobar publicades, tantes que fins i tot n'hi ha d'interessants i serioses (I, II, III...), i és bo que així sigui perquè aquesta és, segurament, i precisament per les raons que es nega a contemplar Antich (la coincidencia entre la grandesa filosòfica i la implicació nacionalsocialista), una de les més importants problemàtiques de pensament polític del present. Quan del que es tracta és de reflexionar i discutir un tema de la magnitut del que ens ocupa, la tasca més urgent que se'ns imposa és la d'assenyalar en quins termes és inviable qualsevol discusió seriosa.
.
Article publicat a El Matí.cat
.

6 comentaris:

Moré ha dit...

Des de la profunda angúnia que Heidegger em provoca; he de dir que no puc estar més d’acord amb tu. Hi ha una tendència a Europa, i entre determinats sectors, a afirmar gratuïtament que el nazisme, el pensament, és fruit de la ignorància i de la des-educació. Res més lluny de la realitat; i, alhora com molt bé dius; el nazisme no és un element solament atribuible a persones sense pensament, però sí amb greus problemes humans; i és que com bé dius “la profunditat d’un pensament no és garantia moral del pensador”. És més fàcil no atorgar al nazisme ni als seus pensadors autoritat com a manera de desqualificar el nazisme que no pas veure què en queda de tot plegat. Heidegger, Hegel, Nietzsche: La mort de la metafíssica, l’idealisme alemany, el nihilisme de D’u mort no són el nazisme; són la profunditat ideològica d’una Europa que va suportar ideològicament el nazisme; però en la mateixa Europa de Hegel també hi ha el Marxisme com a crítica i desenvolupament, no solament és praxis si no acció de pensament; i amb ell també gènesi d’un socialisme maltractador que ofega la persona. El que dius, Dr. Ferran Caballero és molt valent, el fàcil és el que fa el Sr. Antich –negar- , però recorda, que per a fer el que fas cal una fortalesa que ni Heidegger va tenir, com Faust, Heidegger és arrossegat a l’infern sense acabar d’empenedir-se mai. O el Faust de Hegel que troba les fronteres humanes massa estretes i s’estrella contra la realitat per trastocar-la; però també acaba a l’infern. O a Nietzsche que es confon amb Faust que esborra a Metistòfenes perquè no vol oblidar i embogit acaba en a l’infern. O el Marx que troba en Faust el gran compromís per a obligar la natura tot fent seve3s les paraules de que els “homes abans d’argumentar havien actuat” , i aquesta acció se l’endú a l’infern més enllà d’una raó, com a síntesi de la certesa congnitiva de Hegel, i amb ell el seu infern. Dr. Caballero, ves en compte amb Faust, conèixer a Mefistònenes és fàcil; però Faust té el seu mateix destí

Noctas ha dit...

Ets un gran pensador Ferran. M'ha agradat especialment aquest article i la pregunta que l'envolta...saludus crack!!!

Pd: Em sembla que Incerta Glòria t'agradarà. Vueràs el Soleràs i el Cruells com et faran passar una bona estona...

rA ha dit...

Aquest es un tema que surt un cop i un altre... Jo sempre pregunto: si no fos un filosof, si per exemple fos un artista, o un esportista, canviariem d'actitud? Miles Davis era, per moltes definicions, un racista: deixem d'escoltar la seva musica? I que fem amb les matematiques d'un matematic maniac?

Pot semblar una pregunta trivial comparada amb la de l'article, pero si hi ha "distincions" en el cas de Heidegger, estaria be veure com es comparen amb les d'altres professions.

Alan Smithee ha dit...

Existeix aquesta discussió per que no era un pensador d'esquerres.

Gregorio Luri ha dit...

Amb la filosofia de Heidegger l'única qüestió verdaderament rellevant és si és veritat o no. Si és veritat, tenim un greu problema ... que seria ben hipòcrita emmascarar. Si no és veritat, l'hem de desmuntar amb arguments filosòfics, no amb fal·làcies fàcils, com el recurs "ad hominem".
Hi ha una altra posició filosòfica respecte a Heidegger: actuar com si no hagués existit. És la pitjor de totes, la menys filosòfica, la més covard... i a més estesa.

Gregorio Luri ha dit...

Alan: Això de que Heidegger no era un pensador d'esquerres no gosarà vostè dir-s'ho a Sartre a la cara!