11.6.09

Saramago i Berlusconi

"Éste es el primer ministro italiano, ésta es la cosa que el pueblo italiano dos veces ha elegido para que le sirva de modelo". Aquesta frase de Saramago explica molt millor els problemes del Nobel portugués per entendre la realitat que els problemes del poble italià, que no són pocs, a l'hora d'escollir Primer ministre. Perquè Carlos Fabra té mola més raó de la que voldriem quan afirma que a gent no li importa si Camps o ell són culpables. Ni aquí ni a Itàlia (ni a gaire llocs del món, em temo) la gent no vota referents morals, segurament perquè la gent ja no busca aquestes coses en la política ni fora de la política. Per bé o per mal, els referents morals es troben sense buscar-los. I si aquí com a Itàlia es vota gent dels nostres (amb totes les seves mancances, defectes i baixeses), i vista la indignació que provoca aquest fet quan els nostres resulten ser de dretes, potser hem de recordar que no és només Berlusconi qui s'ha beneficiat d'aquesta tendència. Em sembla que bona part de l'èxit de Berlusconi es deu al fet que la gent n'està cansada de rebre lliçons de persones com Saramago, que de cap manera podrien justificar aquesta pedanteria moral que exhibeixen amb total impunitat.
.

4 comentaris:

Joseph T. ha dit...

"Em sembla que bona part de l'èxit de Berlusconi es deu al fet que la gent n'està cansada de rebre lliçons de persones com Saramago".
Es que és difícil no estar-ho. Sense adonarnose'n, "l'intel.ectual compromés" ha substituit al capellà en la medida en que es creu amb la legimitat i la altura moral suficient per sermonejar i, el que és pitjot, jutjar al seus conciutadans.
Legimitat que el Saramago no té ni pot tindre per més que un vullgui. "La cosa" crida a Berlusconi, prenent-li l'humanitat. O siga, fent, a la primera de canvi, alló contra el que el ell i el seus camarades intel-lectuals venen bramant que mai s'ha de fer, tan s'hi val cuan greu sigui el mal que hagi fet una persona. Però, com ja sabem, per a l'estament clerical no regigen les mateixes lleis. És el que Santiago González anómena "el núcleo duro de la moral socialdemócrata"

Gregorio Luri ha dit...

Saramago podia donar un exemple de comportament democrátic simplement preguntat-se: ¿com seran "els nostres" quan la gent vota "els altres"?

Quim ha dit...

Ferran, Saramago s'equivoca al cosificar a Berlusconi, però no tant perquè li pren la humanitat sinó precisament perquè al convertir-lo en cosa l'allibera de la responsabilitat de ser humà i converteix els seus actes en un simple espectacle, en un joc inofensiu. Però en un cap d'estat res és inofensiu. Saramago en el seu article no proclama el bé sinó que denuncia el mal. I aquí el mal l'entenc com la hipocresia d'aquell que intenta legislar la moral canviant lleis per impedir, per exemple, que una dona que pateix pugui morir amb dignitat(això no és pedanteria moral?) mentre te l'està mamant una menor. Pel que fa al que ha dit el senyor Luri estic totalment d'acord, però això ja seria un altre tema. Una abraçada

RS ha dit...

Potser tens raó, però crec que es comença mostrant-se indiferent davant la corrupció tipus Fabra i s'acaba fent Berlusconi pimer ministre.

Penso que Saramago s'equivoca en el sentit que tu dius, el de la recerca del model, però això no invalida el fet que els personatges descrits sigin senzillament patètics.