15.6.09

L'interès públic de les festes de Berlusconi

Alguns comentaris a l'article de la defensora del lector d'El País:

El derecho a la intimidad ampara, ciertamente, a todos los ciudadanos, incluidas las personalidades públicas, y EL PAÍS respeta ese derecho. Pero en el caso de los personajes públicos, no es un derecho absoluto.

Cap dret és absolut perquè, ni en el cas dels personatges públics, ni en el dels ciutadans anònims absolut és un adjectiu que res aporta al dret. L'absolut serveix aquí com a reconfortant moral i per dissimular que la seva absència nega als personatges públics el dret a la intimitat.

la dificultad de delimitar la esfera privada cuando el propio interesado no establece una frontera nítida. De hecho, la confusión entre lo público y lo privado es una constante en el proceder de Berlusconi.

Delimitar l'esfera privada i la pública és sempre difícil i no especialment quan l'interessat no estableix una frontera nítida. Però que l'interessat pugui confondre el públic i el privat no nega el seu dret a la privacitat. L'articulista Juan Cruz repetia la mateixa fal·lacia el dia 7 de Juny:
los hombres públicos, en efecto, tienen vida privada; los hombres públicos y los hombres (o mujeres) famosas. Otra cosa, y esto se dice habitualmente, cuando los políticos o los famosos, o los políticos famosos, exhiben su vida privada en público, o hacen ostentación de la vida privada en su discurso público.
Es diu habitualment i habitualment es menteix. Evidentment, fins i tot aquells que exhibeixen la seva vida privada en el seu discurs públic conserven el dret a la intimitat. Talment com no és legal violar una prostituta ni gravar sense el seu consentiment una parella d'actors porno fent l'amor.

Comentari a banda mereix el subtítol de l'Editorial que el mateix diari va publicar el dia 5;
Berlusconi apela a la frontera entre vida pública y privada que él mismo ha destruido.
Berlusconi ha manipulat la frontera entre vida pública i privada, però Berlusconi ni ha destruit aquesta frontera ni ha pretès fer-ho. La gran habilitat que ha demostrat en l'ús públic d'alguns dels seus afers privats demostren que el Premier italià té moltes menys dificultats per distingir esferes que els periodistes d'El País.

En el contexto de una agria controversia política sobre abuso de poder por el uso de fondos públicos para actividades privadas, el contenido de esas imágenes se convierte, en consecuencia, en un material informativo de indudable interés público.

En el context d'una agra controversia política sobre abús de poder per l'ús de fons públics per a activitats privades, el contingut de les imatges que es converteix, en conseqüència, en un material informatiu d'indubtable interès públic és la que demostri aquest abús de poder i l'ús de fons públics per finançar activitats privades. L'exhibició d'activitats privades res mostra sobre l'origen dels diners que han servit per finançar-les.

Com deia Santiago González:
Qué interés tienen estas fotos? A los efectos que se comentan, ninguno. Sí la tendrían, en cambio, las imágenes de los invitados bajando la escalerilla del avión oficial. El avión era del Estado, la casa era del anfitrión, un ámbito en el que cualquier persona reivindicaría su derecho a la intimidad, por mucho que el comienzo del editorial publicado por el diario de Prisa el viernes ofrezca una definición alternativa del concepto 'intimidad':
Que no se equivoque Silvio Berlusconi: es la prensa democrática la que respeta su intimidad y él quien no deja de ponerla en entredicho. Porque la publicación de las fotografías de sus fiestas privadas no obedece a ningún intento de enjuiciar su moral como ciudadano...

¿Puede considerarse la publicación de esas fotos un ejercicio de periodismo amarillo "propio de un tabloide", como sostiene el lector Alfred Font Barrot? Creo que no. Lo sería si las fotografías hubieran sido publicadas únicamente para enseñar cuerpos desnudos o para alimentar el cotilleo sobre qué personas asisten a las fiestas del primer ministro. Pero esas fotos no muestran nada diferente de lo que puede aparecer en un reportaje sobre playas nudistas, ni alimentan cotilleo alguno, puesto que no se identifica a los asistentes.

Creu que no. I ho creu no sent capaç de diferenciar una piscina privada i una platja nudista.

Lo fundamental es que las fotografías tienen valor informativo, no sólo porque han sido objeto de una acción judicial destinada a restringir el derecho a la información, sino porque además son relevantes para un debate que se había situado en el centro mismo de la esfera pública italiana. El hecho de que las fotografías publicadas por EL PAÍS hayan sido reproducidas mediante enlaces digitales en más de 200 publicaciones de todo el mundo, desde Le Monde a The Guardian o Los Angeles Times, es una prueba de ese interés informativo.

Que les fotografies siguin objecte d'una acció judicial destinada a restringir el dret a la informació no atorga a les fotografies el seu hipotètic valor informatiu. És precisament el creure que aquestes fotografies tenen valor informatiu el que porta la defensora i el seu diari a considerar que l'acció judicial està encaminada a restringir el dret a la informació. Que aquestes fotografies són rellevants en un debat que suposadament s'hauria situat al centre de l'esfera pública italiana és precisament el que hauria d'intentar demostrar el diari amb algún argument consistent. El fet que les fotografies publicades per El País hagin estat reproduides mitjançant enllaços digitals de tot el món és, sens dubte, una prova del seu interès informatiu, però mai una prova de la conveniència ni la legalitat d'aquesta informació, que és el que aquí està en discusió. No dubto, per exemple, de l'interès informatiu que tindrien els extractes bancaris de la defensora del lector d'El País. Prova d'això seria que, un cop publicats, segurament serien unes quantes les publicacions que al llarg del món se'n farien ressó. Però tinc entès que la seva publicació és il·legal.

El caso ha puesto de manifiesto, por otra parte, lo obsoleto que puede resultar un secuestro judicial cuando los materiales se encuentran en soporte digital.

El cas ha posat de manifest, d'altra banda, que l'existència de la llei no implica el seu cumpliment i que l'arribada d'internet tampoc ha pogut acabar amb aquesta vella màxima.

La publicación de las fotografías está, pues, orientada a satisfacer el derecho de los ciudadanos a recibir información. Y éstos lo han ejercido masivamente.

L'èxit de públic no és suficient per legitimar l'espectacle.

Per acabar. El diari publicava el dia 10 un article de Marc Carrillo titulat La intimidad y el primer ministro. Carrillo afirmava que Berlusconi no pot amparar-se en la defensa de la privacitat perquè les imatges són rellevants ja que demostren que Berlusconi és un personatge públic la vida privada de la qual contradiu el seu discurs polític. L'argument és vàlid per a gairebé tots els polítics que es trobéssin en aquesta situació, però no en el cas de Berlusconi fins que es mostri quin seu discurs polític contradiuen les imatges. Serveixin les belline al Parlament Europeu, els elogis a Carfanga i les disculpes públiques a la seva dona o el recordatori de les belline al Parlament italià o la recomanació de casar-se amb el seu fill a una jove sense feina fixa i un sou precari "perquè ell no té aquests problemes", per explicar que l'única reacció que no han provocat les fotos publicades sigui la de sorpresa davant el desvetllar-se d'una hipocresia.
.

5 comentaris:

Daniel Gamper ha dit...

Sembla que la teva argumentació és impecable i que, per tant, les fotos no s'haurien d'haver publicat. La raó que defenses és el respecte a la intimitat de tothom, sigui Berlusconi o la defensora del lector de El País.
Al mateix temps, no dubto que convindràs amb mi que és una bona cosa tenir constància de la poca vergonya del subjecte en qüestió.
Per tant, tenim una finalitat bona aconseguida amb mitjans il·lícits o no legals que, tanmateix, són defensats pels periodistes com a lícits i legals. Una defensa que, suggereixes, no és res més que la justificació a posteriori i ad hoc d'un acte concret, una justificació, dit ras i curt, ideològica.
El que tothom pensa i ningú no diu, perquè no està de moda, és que el Berlusca està moralment desautoritzat per exercir el seu càrrec, que la seva moralitat és indigna d'un representant públic, que els "valors" que defensa en la seva vida privada ens repugnen. Doncs bé, diguem això, no?
Diguem que és un porc que aprofita el seu poder per atraure noies incautes, que abusa del seu poder com fan tants altres homes amb diners (i tal vegada com faria qualsevol de nosaltres si tinguéssim l'anell de Giges). Passem al discurs moral, al discurs ianqui, i deixem-nos de legalitats, car, al cap i a la fi, si el senyor aquest està en política és per entallar-se les lleis com millor l'abelleixin.

Ferran Caballero ha dit...

Daniel,

Moltes gràcies pel comentari.

Tens raó, crec que Berlusconi és un poc vergonya i crec que la defensa que fa El País de la publicació de les fotos és ideològica i ad hoc. Amb això vull dir que no em sembla que aquests arguments puguin justificar la seva publicació, però no que no hi hagi una millor justificació possible.
D'altra banda, és cert que em desagrada i preocupa que algú com Berlusconi sigui Primer ministre d'Itàlia. I és per això que aplaudeixo i comparteixo bona part de les crítiques morals que pugui rebre al mateix temps que crec que totes les crítiques morals possibles no ens poden fer oblidar que fins i tot Berlusconi és un subjecte de drets.

Una abraçada,

ferran

"el Primo" ha dit...

Hi ha una diferència bastant gran entre els abstractes bancaris de la defensora del lector i la festeta del Berlusconi. La diferència és que la defensora del lector deu tenir un acord de confidencialitat amb el seu banc, de manera que aquest es compromet a enviar-li els abstractes per canals estrictament confidencials i a no divulgar els abstractes a tercers. En canvi, presumiblement, no existeix cap acord de confidencialitat entre el Berlusconi i els individus que circumstancialment el tinguin dins del seu camp visual, segons el qual aquests desviaran la mirada i s'abstindran de fer fotografies. No existeix tal acord. Igual que no existeix un acord que estipuli que si la meva veïna surt amb pilotes al balcó les altres persones apartarem la vista de la seva anatomia. En conclusió, el Berlusconi, si volia preservar la seva privacitat, hauria d'haver restringit la festa als espais privats no susceptibles de ser observats des de l'exterior.

Daniel Gamper ha dit...

Potser t'interessa aquesta perspectiva sobre la qüestió:
http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2632

Fan volar coloms, però alguna cosa diuen encertada.

Ferran Caballero ha dit...

"El primo",

el dret a la intimitat és una cosa una miqueeeeeta diferent a la impossibilitat tècnica de fer fotos a través dels murs. Que les fotos puguin tècnicament ser fetes no vol dir que sigui legal publicar-les, em sembla que això ho sap fins i tot la defensora en qüestió.