8.6.09

El futur de Tiananmen

"No es tracta de conservar el passat, sinó de complir les esperances del passat"
.
Th.W. Adorno i Max Horkheimer. Dialèctica de la il·lustració
.
Aquest 4 de Juny es complien 20 anys de la matança d'estudiants a la Plaça de Tiananmen. Estudiants que protestaven pacíficament contra el règim comunista xinès i que van ser masacrats per les forces de l'ordre. Estudiants la majoria dels quals, segurament, sabien molt millor allò de que fugien que no pas allò que buscaven i que, 20 anys després, recorden silenciosos la protesta contra el mateix govern del Partit Comunista que, com deia Nicholas D.Kristof, ha fet una extraordinaria tasca dirigint l'economia xinesa i millorant el nivell de vida de la mateixa gent a qui oprimeix políticament.
Es preguntava Guy Sorman si un poble perd la memòria quan és privat de la seva història i afirmava que, sent aquesta l'esperança del Partit Comunista seria també el seu fracàs, perquè avui, en silenci perquè d'això no se'n pot parlar, tothom recorda Tiananmen. Aquest tothom que no és només el poble oprimit i silenciat, sinó que, contra Sorman i contra el tòpic, inclou també el govern que orpimeix i silencia. Perquè el que aquí hi ha en joc no és l'oblit o la conservació del passat, sinó les diferents lectures que se'n poden fer des del present. Així, fins i tot els governants i els seus llibres d'història el recorden sigui com a incident sense importància, sigui com a infantils demandes la conveniència de les quals hauria quedat desmentida pel posterior progrés econòmic. S'espera de la Xina, i així s'ha repetit aquests dies, la construcció d'una memòria històrica a l'europea, d'enrojolada genuflexió davant els seus crims històrics, i s'espera això segurament perquè no es té prou present quin és l'autèntic relat que hem construit amb les runes de la nostra història. La recent visita d'Obama ens n'ha deixat un bon exemple: Europa en ple reclama seva la lluita anti-feixista i ningú com els anfitrions francesos i el seu orgullós gaullisme per mostrar-nos què és el que això significa. La Xina tindrà la seva memòria històrica a l'europea quan faci seva la història dels estudiants i no la dels tancs, quan enlloc de justificar la masacre en nom del progressisme catastròfic reivindiqui com a pròpia la lluita per una vida més digna. El govern xinès bé podria fer-ho si realment n'hi hagués prou amb el progrés econòmic per satisfer les aspiracions del seu poble, però els comunistes saben molt millor que molts dels nostres intel·lectuals que un comunisme de rostre humà és el més allunyat que existeix al comunisme real; és l'anunci d'una democràcia liberal.
.
Article publicat a El Matí.cat

3 comentaris:

Efrem ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
"el Primo" ha dit...

Vostè patina quan diu que el comunisme de rostre humà és l'anunci d'una democràcia liberal. Dir que el comunisme de rostre humà és l'anunci d'una democràcia liberal té tant sentit com dir que l'Adagio en sol menor és l'anunci d'un entrepà de pernil. El comunisme és un sistema econòmic i la democràcia és un sistema polític, i les dues coses són ortogonals.

Pel que fa al tema de la memòria històrica, tothom sap que la història l'escriuen els vencedors. Si l'exèrcit roig no hagués derrotat els alemanys, avui tindríem una història i una memòria ben diferents. El que és ridícul és la pretensió que a la Xina la història no l'han d'escriure els vencedors, sinó els derrotats.

Ferran Caballero ha dit...

"el primo",

Dir que el comunisme de rostre humà és l'anunci d'una democràcia liberal tindria tant sentit com dir que l'Adagio en sol menor és l'anunci d'un entrepà de pernil si el comunisme fos un sistema econòmic, però la dictadura del proletariat és alguna cosa més que un sistema econòmic.
Pel que fa al tema de la memòria històrica, tothom sap que la història l'escriuen els escriptors, però que la memòria sigui cosa dels vencedors ens diu ben poca cosa quan no ens diu quins són els vencedors. I la pretensió no és que a la Xina la història l'escriguin els derrotats, sinó que construint una altra memòria el govern xinès faci seva la lluita dels derrotats convertint-los en vencedors i al mateix temps que es legitima davant un poble que bé pot tenir la sensació de derrota.

Una abraçada