4.4.09

La qüestió essencial és deixar de fer el mico

Les lectures superficials i totalitzants de teoria de l'evolució han servit, paradoxalment, per negar la naturalesa humana en nom de la ciència natural. Ja des de principis del segle XX, tot de pensadors han aprofitat l'explicació del canvi adaptatiu que la teoria presenta per negar que hi hagi un subjecte de canvi, per negar la diferència essencial entre les espècies i, sobretot, per negar l'especificitat natural de la humanitat. Això és, per negar que hi hagi entre l'home i les altres espècies una diferència essencial. En nom del canvi gradual, del tots venim d'aquell mateix bassal fangós, s'ha negat que hi hagi una essència de la humanitat. Aquest escepticisme respecte de la propia especificitat serveix, en l'àmbit de la política, per plantejar la possibilitat d'introduir la novetat total. Si ja en el pensament de Plató, i de forma encara més evident en el de filòsofs com Hobbes, Locke o Rousseau, tot projecte polític ideal, tot excés de pretensió reformadora, topava amb una naturalesa humana immutable. En aquests pensadors hi trobem la consciència clara que, en política, ni tot està per fer ni tot és possible. La relació, tant sovint invocada de manera gratuïta, entre el darwinisme i els totalitarismes, trobaria una més justa raó de ser en la aquesta creença en la total possibilitat de modelar l'home per posar-lo a l'alçada dels nostres ideals. Evidentment, res més lluny de la meva intenció que culpabilitzar Darwin de l'estupidesa dels seus lectors. En realitat, però, l'evolucionisme ni nega l'existència d'una diferència essencial entre l'home i el mico del que vulgarment es diu que prové ni pot fer-ni pot fer-ho. Ja no només perquè presuposi que l'home és home i el ximpanzé, ximpanzé, i que, per tant, alguna cosa fa que diguem home a l'home i mico al mico. També per l'evidència biològica que, encara que un home pugui efectivament confondre la seva poc agraciada dona amb una ximpanzé femella, per molt amor que senti per aquesta seva dona i per bona voluntat que hi posi mai aconseguirà fer-li un fill. Per aquest mateix motiu té sentit recordar que, malgrat la complexitat de les relacions socials que entre la resta d'espècies animals puguin donar-se, no hi ha cosa tal com una política del ximpanzé (títol del magnífic llibre del primatòleg Frans de Waal) perquè no hi ha cosa semblant a una polis en la història d'aquest primat. Les relacions que s'estableixen a la polis, les relacions polítiques, són específicament humanes. Això ho va veure Aristòtil molt millor que bona part dels nostres contemporanis quan definia l'home com a zoón politikón (animal polític), no perquè tot home neixi en una polis sinó perquè la polis és l'estructura social més adequada a la naturalesa de l'home. Això ho podriem veure també nosaltres, darwinistes convençuts, si girar la mirada cap a Darwin no ens servís d'excusa per negar al mateix temps Darwin i l'evidència sinó per deixar de fer el mico.

Article publicat a El Matí.cat

4 comentaris:

Quim Tubert ha dit...

Aquesta diferència essencial és l'aproximació del subjecte a l'objecte. Quan comença la voluntat de domini sobre l'objecte, s'acaba el mico i comença l'home.

Anònim ha dit...

Deixeu-vos de filosofades i idealismes absurds, l'única realitat empírica és que som animals. I això que els altres sers vius no tenen formes d'organització... la recerca empírica i científica de la biologia i etologia no diu pas el mateix. No hi ha cap "plus" que separi l'home de la resta d'animals tret del seu genoma. I, en aquest sentit, cada espècie és "única". No hi ha cap espècie elegida ni cap espècie més unica que una altra.

Ferran Caballero ha dit...

anònim,

que som animals és, certament, una evidència empírica. En cap moment ho he volgut negar i, em sembla, en cap moment ho he negat.
Tampoc he negat que els altres éssers vius tinguin "formes d'organització". El que sí que nego és que tota forma d'organització sigui una forma d'organització política. La "polis" és una forma d'organització molt concreta, exclusivament humana i on la humanitat hi troba la seva millor "forma d'organització".
Tampoc he dit que hi hagi cap "plus" que separi l'home de la resta d'animals, ni que hi hagi una espècie elegida ni que cap espècie és més única que una altra.

Moltes gràcies pel comentari,

ferrancab

Rafel ha dit...

Sóc l'anònim d'abans...

No acabo d'entendre com defineixes la polis. Jo l'entenc pura i durament com a esfera pública i/o organització social. En aquest sentit tots els animals tenen organització social: més o menys complexa, pero allà hi és. I tots els animals distingeixen el seu jo individual del seu jo social (només cal mirar el comportament d'un gos!): per tant podem dir que a la seva manera distingeixen una esfera pública d'una esfera privada per molt que aquests conceptes i paraules els hem pensat referint-nos al ser humà...

No et negaré que l'estructura social del ser humà és molt complexa i refinada. Però no l'hi veig cap tret prou distintiu que faci que hàgim de fer servir una paraula per a l'organització humana ("polis") i una altra per a les formes socials animals. És com si a la intel·ligència dels humans li donéssim un altre nom que a la dels ximpanzès. Que sí, que un ximpanzé és menys intel·ligent que un humà (bé, no en totes les àrees, però sí en quasi totes i de fet, cal recordar que un ximpanzé de pocs mesos és força més intel·ligent que un nadó humà de la mateixa edat). Però no per això li hem de dir "patata" o "fruskifruski" a la (menor relativament si el comparem amb l'humà) intel·ligència d'un ximpanzé. La intel·ligpencia del ximpanzé és "intel·ligpencia" amb tots els ets i uts. I si hi ha una cosa humana que es diu polis, segur que la tenen els ximpanzés, per molt que no la tinguin tan desenvolupada!

I dic ximpanzé com podria dir dofí o porc, per citar mamífers amb una intel·ligència relativament força desenvolupada... els antidarwinistes tenen fixació amb els ximpanzés, quan ni darwin ni cap darwinista ha defensat mai que "l'home vingui del mico" sinó que evolutivament hi ha un avantpassat comú!

Sincerament dubto de si Aristòtil hagués disposat del coneixement científic que hi ha avui dia diria que el ser humà és un animal polític en contraposició a tots els altres animals. Crec que la seva visió estava força marcada per l'estat poc desenvolupat de la ciència de l'època, com la totalitat dels filòsofs de l'edat mitjana i l'antiguitat!