Superlópez crida a l'acció directa

Recordava l'anècdota l'altre dia, mentre escoltava les emotives paraules que el professor López adreçava als estudiants al final de la manifestació. És difícil aguantar-se el riure davant centenars de persones aplaudint frases tals com "no hi ha diàleg a les comissaries de policia" o "estàn passant coses a les nostres vides", però és molt més fàcil fer-ho quan aquestes absurditats van seguides de crides a l'"acció directa". He escoltat l'entranyable López explicant de quina manera entén ell que la filosofia és una forma de vida, l'he sentit elevar a la categoria d'activitat acadèmica coses com l'elaboració de propaganda falsa per repartir al metro de Barcelona o l'okupació d'edificis històrics amb l'objectiu de desvetllar les contradiccions del sistema capitalista, però l'altre dia, veient-lo sorgir d'entre les ombres en una imatge televisiva de gran contingut poètic, escoltant-lo pronunciar el discurs d'estàn-passant-coses-a-les-nostres-vides, vaig trobar a faltar una explicació la naturalesa de l'acció directa. Com que López utilitza un vocabulari propi, on feixista és un president qualsevol democràticament escollit i feixista és també qualsevol sistema de govern dels que vulgarment coneixem amb el nom de democràcia, parar atenció a les seves explicacions és important per evitar males interpretacions del missatge i poder treure a la llum tota la complexitat del projecte la crida anuncia. Seria important per a joves com el Cristian, gran teòric de la democràcia i els drets civils, mentider públic i confés, que considera els que no som de la seva opinió tan imbècils que després d'un míting lamentable encara pretenia ensenyar-nos a aplaudir. Ho seria també per la Nora, pobreta, nena d'un cinisme inigualable, que reconeix amb sorprenent claredat la violència i la injustícia quan afecta les futures generacions però és incapaç de veure-la quan afecta els seus companys, i segurament ho seria també pel cacic de la Facultat, un tal Pablo, que tot lector de diaris haurà vist aquests dies a les portades, sigui dirigint assemblees o manifestacions, i que, amb alguns dels seus companys, pateix d'una raríssima i sorprenentment agresiva al·lèrgia a les càmeres de televisió perquè, segons diuen els seus amics, la polícia els ha agafat una injustificada mania i prefereixen no deixar-se veure gaire.