6.3.09

L'exemple de Galileu

Al llibre La solució Cambó, Francesc Pujols ens presenta l'exemple de Galileu com a demostració d'aquella màxima que amb gran encert recollia Enric Vila com a títol del seu llibre sobre Lluís Companys; la veritat no necessita màrtirs. Quan, acusat pel tribunal de la Inquisició, es va retractar i va jurar sobre els Evangelis que les veritats que havia descobert eren mentides, Galileu va donar a la humanitat una valuosíssima lliçó. Diu Pujols: "només hauria faltat que s'hagués deixat cremar com un tió, per una veritat que tothom que tingui dos dits de front se'n pot convèncer! Galileu, en llegar a la humanitat aquest exemple de menyspreu a la mentida, va demostrar que no ens tenia per tan idiotes com el Tribunal de la Santa Inquisició ens suposava".
En un article publicat al País, Gianni Vattimo es mostrava preocupat perquè el Papa afirma, es veu que sovint, que "la veritat no és negociable". Evidentment, la veritat no és negociable. Molt més que les paraules del Papa ens hauria de preocupar la seva inversa, això és, els que creuen que la veritat és democràtica. El que és democràtic és la opinió, la orto-doxa, però mai una veritat que contradigui les creences establertes i que pot molt bé estar en mans d'un Galileu qualsevol. És precisament perquè la veritat no és negociable que, com afirma Daniel Gamper en relació al negacionista Williamson i la seva expulsió a l'aeroport de Buenos Aires, "no se censura una mentira tan burda, porque ella misma se retrata como lo que es, inteligencia desaprovechada en el altar de esa cosa incomparable (?) que es el nazismo".
.

1 comentari:

Tumbaíto ha dit...

Nunca he tenido claro eso de que Galileo estaba en lo cierto. De hecho, sospecho que la disputa era equivalente a una persona que se pone frente a otra y ambas niegan que la mano izquierda del otro es su mano izquierda pues está para cada uno en el lado contrario.

¿Me explico muy mal, verdad?