4.3.09

Francesc Pujols...

A Guillem Carol, una mica per agraïment, una mica perquè sí
.
Acabant de llegir el seu llibre "La solució Cambó", de Francesc Pujols, amb magnífic pròleg de l'Enric Vila, volto la xarxa i trobo algunes anècdotes adjudicades al genial filòsof català. Aquí en deixo algunes:
.
Al jardí de l’Ateneu, Francesc Pujols contempla filosòficament la laboriosa manera de caminar d’una tortuga, i resumint les seves cavil·lacions exclama:
—Avui ja no se’n fan, de coses així...
.
Pujols va ser sempre un home de cortesia extremada. Un dia es comentava davant seu la profunda veritat continguda en la frase llatina "In vino veritas". Cada persona, deia un interlocutor, es comporta com qui realment és després d’haver begut generosament.
—Exacte –observà Pujols–, jo sempre sóc amable amb tothom, però a partir de dues o tres copes ja em torno reverencial.
.
A l’època d’aquella famosa "penya de l’Ateneu" es parlava dels sous fabulosos dels artistes. Un dels contertulians va dir, referint-se a un dels actors còmics més famosos del moment:
—Buster Keaton deu guanyar més que un ministre.
—I no fa riure tant... –va respondre un impertorbable Pujols
.
Pujols va convidar a dinar don Emili Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré, que era fi i esquelètic com un insecte delicat, li va dir:
—No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.
—No es preocupi... Ja matarem un bròquil.
.
Explicaven a Pujols les enormes dificultats que passava un dels seus amics per poder anar vivint i guanyar-se mitjanament la vida.
—Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar...
.
Quan va escriure el llibre sobre la "Hiparxiologia" de Pujols, Josep Pla va estar una temporada a Martorell. En aquella època –ens referim a la tercera dècada del segle [XX]– Martorell es trobava sota l’acció d’una plaga de mosques. Pla afirmava que viure a Martorell hauria estat una delícia si no l’haguessin foragitat les mosques. Doncs bé, segons sembla la única cosa on no hi havia mosques era la d’en Pujols. Un veí seu, obsessionat, li va preguntar:
—Com diable us les arregleu per no tenir ni una mosca mentre que casa meva n’està materialment envaïda?
Pujols s’hi va acostar, adoptant el seu millor aire de conspirador, i li va xiuxiuejar:
—A vostè ja podem desvetllar-li el secret, ja que és un veí.
I, acostant-se encara més, li va deixar anar confidencialment a l’oïda:
—les matem.
.
A l’Ateneu Barcelonès, un astrònom afirmava que el món s’acabaria dins de dos-cents disset milions d’anys. En sentir això, Pujols, vivament inquiet, va inquirir:
—Com ha dit? D’aquí a quants milions d’anys?
—Dos-cents disset milions –va refermar el savi.
Pujols va fer un gest de profund alleujament i va dir:
—Quina por que m’ha fet passar! Havia entès disset milions.
.

2 comentaris:

lola ha dit...

-Arriba per fer de conferenciant. Li pregunten "Què vol beure?". Contesta: "Beure? I ara, jo sempre vaig begut".

-La policia franquista l'interroga quan la seva tornada (ràpida) al país després d'un intent d'exili. Li pregunten sobre la seva marxa, estranyats, ja que no estava gens significat políticament i era de bona família, etc. Contesta: "Vaig veure que tothom marxava, i vaig tenir por de quedar-me sol".

Aquest home és un pou de diversió. La de l'"assassinat del bròquil", m'ha encantat.

Joan Safont ha dit...

Avui ja no se'n fan, d'homes així.