24.3.09

Camins cap a la pau

El dialèctic deixa al seu adversari la tasca de demostrar que no és un idiota. El fa enrabiar i, al mateix temps, el desarma.
.
Friedrich Nietzsche. El crepuscle dels ídols
.
La conferència perpetrada per Hans Küng al CCCB va acabar amb l'obligada crida al diàleg inter-religiós com a únic camí a la pau. El lema, que ha arribat a convertir-se en lloc comú del discurs pedagógic i polític, oblida el tràgic fet que el diàleg, que ni és successió de monòlegs ni és negociació, està impossibilitat per pacificar enemics. Potser perquè només entre amics (i amic és això) pot deixar-se l'orgull de banda a risc de quedar com l'idiota que es pot arribar a ser, o, segurament, perquè només entre amics s'espera que la recerca compartida de la veritat no serveixi d'excusa per fer passar l'altre per idiota, només entre amics és possible el diàleg. Conèix vostè algún diàleg filosfòfic que hagi funcionat? Els de Plató? Què va, allà, sobretot als diàlegs sofistes de l'última època, hi ha un tipus que parla tota l'estona mentre l'interlocutor es limita a dir "oh, sí, per Zeus, quanta raó tens" (Slavoj Zizek). És per això que Nietzsche pot afirmar que Sòcrates, l'autèntic mite fundador de la filosofia entesa com a amor a la sabiesa, és en realitat l'inventor d'una nova forma de lluita (agón) social. La mateixa naturalesa polèmica del llenguatge converteix el diàleg en font constant de confrontació, orígen de conflictes que, si només entre amics poden deixar-se de banda prioritzant una pacífica convivència que es considera més valuosa que la veritat cercada, la possibilitat de promoure un encontre dialèctic entre enemics amb armes i ganes d'utilitzar-les sembla qualsevol cosa menys l'únic o millor camí cap a la pau.
.

1 comentari:

Quim Tubert ha dit...

De totes maneres mentre es dialoga no es tiren bombes tot i que sigui perdre el temps ja que només és possible convèncer aquell que ja està convençut.