17.11.08

President en una època de terror

No seré jo qui ensenyi a la història a jutjar els seus personatges però he de dir que desconfio profundament de la seva capacitat per fer-ho amb unes mínimes garanties de justícia. Així que, si bé és veritat que George W.Bush pot acabar ocupant el lloc de Pitjor President dels Estats Units Ever, aquests dies és especialment interessant recordar que també podria no fer-ho. No ho dic pel simple fet de constatar l'evidència que no va ser ell qui, un dia tonto d'estiu, possiblement afectat per un cop de calor, ens va endinsar en una crisi de precedents remots. Enrojolit de vergonya aliena he de reconèixer que tampoc ho dic perquè, en canvi, sí que és ell qui s'ha compromès com ningú amb el futur de l'Àfrica subsahariana, emprenent projectes com el PERFAR, el més important de la història en la lluita contra el SIDA. Sincerament, no crec que tampoc això el salvi de la condemna dels futurs wiki-pedistes.
Ho dic més aviat perquè, si aquesta història admet encara algún suggeriment, no crec que sigui de justícia valorar el mandat de W.Bush sense prendre en profunda consideració els atemptats de l'11S com l'inici d'una possible "època del terror". Perquè si darrera els atacs s'hi amagava la nova i desconcertant amenaça del terrorisme global, que hipotèticament ni compta ni necessita del suport de cap estat per amenaçar la primera potència mundial, les intervencions a l'Afghanistan i a l'Irak han reorientat la política internacional cap a una lògica de la responsabilitat estatal que molts (lamentant-ho o no) creien superada. Contra aquesta creença gratuïtament vinculada amb l'així anomenada època de la globalització, la war on terrorism ha demostrat, amb els seus encerts i errors, que les fronteres són importants, segurament més importants que mai. També que els estats són importants i que segurament ho són més que mai. I, com es pot veure a la frontera que separa l'Afghanistan i el Pakistan, que també ho és la permanent i ineludible lluita contra la barbàrie, que no es pot entendre només com a sinònim de lluita contra la tirania dels estats sinó contra l'absència d'Estat. I amb això es posa de manifest una diferència fonamental entre política nacional i internacional que crec que no s'ha de passar per alt. Mentre que en la primera és fonamental allò que Arendt anomena l'espai-entre els individus, de tal manera que és en aquest espai on experimenten la llibertat en la societat política, en la segona l'existència d'aquest espai-entre és precisament el que s'ha convertit en l'amenaça més seriosa a la llibertat humana. La història haurà de jutjar el compromís del President W.Bush amb la llibertat que encara lloen els pocs apologetes que li queden i la seva capacitat per redreçar un món que el 2001 encarava l'abisme amb la creença que el pitjor encara havia d'arribar.
-

2 comentaris:

lola ha dit...

La barbàrie passa per l'absència d'Estat, sí senyor. Així, el totalitarisme en Hannah Arendt: No és una tirania estatal, és la "llei del moviment" contra tota estructura política, contra tota ESTAbilitat.

La qüestió Bush, plenament d'acord amb tu. I encara diria més, m'atreveixo fins i tot amb l'ésser humà (o la seva aparença), no sé si passarà a ser el pitjor President, però segur que és dels menys cínics.
Lola

Efrem ha dit...

Jo confio que els historiadors faran bé la seva feina, ara em sembla que encara falta perspectiva, la iniciativa de combatre el terrorisme era la primera obligació de Bush i no s'hagués entès que no hagués respost contundentment. Però tot sembla indicar que la planificació va ser nefasta, la qual cosa no és -només- culpa del president.