28.10.08

Societat oberta

La gran ironia que amaga el famós pamflet de Karl Popper, La societat oberta i els seus enemics, és que la societat oberta és l'única societat que per definició està privada d'enemics. L'única societat que pot ser definida com a oberta sense caure en el ridícul lògic és, com deia Bergson, aquella que comprengués humanitat sencera. Tota altra societat humana troba en l'exclòs el seu límit i és, per tant, tancada per definició. El límit fronterer que delimita l'abast geogràfic de la societat remet en el millor dels casos a un antic front militar i, en els casos més habituals, al recordatori d'una possible represa de les hostilitats. Hostilitats que no són necessariament capritx arbitrari de reis sense més pacífiques aficions sinó fruït de la imprescindible lluita vital en favor de la preservació i millora de la societat. I és precisament aquest instint de preservació el que possibilita el sorgiment de l'enemic davant qui calgui defensar la societat i la concepció d'ètica i virtut moral que la fonamenta i cohesiona. Per tal d'abarcar la totalitat de la societat humana, la societat que s'obre només pot fer-ho de dues maneres; o bé imposant una determinada moral acceptant el preu de la guerra i l'extermini totals, que la convertiria en la pitjor de les tiranies imaginables, o bé renunciant a qualsevol noció de virtut i convertint-se, per tant, en la més cínica i hipòcrita de les societats.
.

3 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Exactament.
Solament un Estat universal homogeni podria ser, plenament, una societat oberta. És clar que oberta a ningú. Això és tan elemental com poc conegut.
La relació Popper-Bergson ha donat els seus fruits, oi?

Efrem ha dit...

Jo aposto per la darrera!

El gos lila ha dit...

Perquè en aquesta época l'amor no compta com a opció ni tan sols com a opció de paper que no és cap compromís? Tinc la sensació, des de ja fa temps, que l'amor com a questió intelectual és un autentic tabú.