11.10.08

L'autèntica crisi

Això de la crisi econòmica quedaria com a simple anècdota i el senyor Stiglitz com a poc més que una vella histèrica si algú s'hagués atrevit a assenyalar l'autèntica tragèdia ideològica que s'ha viscut als Estats Units aquests darrers dies. La negativa dels congressistes republicans al "Pla de rescat", que els nostres liberals han assenyalat com a signe d'envejable salud democràtica, representa en realitat un desafiament als principis del sistema amb moltíssims però molt poc considerats precedents. Que els congressistes es neguéssin a donar suport a un pla que molts d'ells devien saber o, com a mínim, considerar necessari per satisfer les nihilistes conviccions dels seus electors i assegurar-se la reelecció és una autèntica tragèdia que assenyala amb nitidesa les perversions del sistema democràtic. El poble s'equivoca i m'atreviria a dir que s'equivoca gairebé sempre, perquè fins i tot quan l'encerta acostuma a fer-ho per raons equivocades. No pretenc dir que el poble sigui culpable de la seva propia ignorància en determinats assumptes d'altra banda fonamentals pel funcionament de les nostres complexes societats, tantes altres coses tenim al cap. Però això, més que el simple revers de les justificacions legitimadores del sistema, és la prova que la seva fortalesa depèn de l'èxit propagandístic de les seves mentides fundacionals. Un sistema economico-polític com el nostre, que de tant complex fins i tot resulta difícil d'entendre a l'amic De la Torre, és més autodestructiu com més s'apropa la democràcia al seu sentit original, com més poder té el poble a les seves mans per prendre o condicionar decisions sobre les que uns quants especialistes saben millor que ells què els convé.
.

3 comentaris:

Quim Tubert ha dit...

això del despotisme il·lustrat té la seva gràcia... De totes maneres, creus que el rei d'Espanya té assumides en un grau suficient les idees de la il·lustració com per nomenar encertadament aquests especialistes que ho donaran tot pel poble però sense el poble?

ferrancab ha dit...

Crec que del que dic a l'article al despotisme il·lustrat hi ha un salt que no s'hauria de menysprear. Però evidentment no confiaria mai al rei d'Espanya la tasca de nomenar els espacialistes que han de dirigir la política econòmica de l'Estat.

Quim ha dit...

el salt és infinit, evidentment, però això de que el sistema és més autodestructiu com més s'apropa al seu sentit original i que s'hauria de deixar les grans decisions als especialistes, ho trobo un xic arriscat, o com a mínim matisable. Més que res perquè potser el poble té la sensació de què aquests especialistes, per desídia o mala fe, són en part responsables de la crisi.