24.10.08

En memòria de Jebediah Springfield

Hi ha un magnífic capítol dels Simpson que serveix per ilustrar el problema de l'altre dia sobre la història i les comunitats de memòria i que de ben segur serà d'utilitat a aquells que pretenen reconciliar l'estudiós del passat amb el calendari festiu dels seus contemporanis. Al capítol, Lisa Simpson prepara un treball d'escola sobre la figura de l'heroi local i fundador de la ciutat, Jebediah Springfield, quan descobreix el fosc passat que el personatge amaga. Jebediah era en realitat un sanguinari pirata i enemic declarat dels pares de la pàtria americana. Una molt mala persona, vaja. Després de sortir victoriosa del conflicte amb els guardians de la veritat oficial, funcionaris de sou del corrupte consistori municipal de la ciutat, la nostra jove heroïna està decidida a mostrar al poble la veritat revelada i es disposa a fer-ho just el dia que se celebra el centenari del naixement de Jebediah. En realitat, l'únic dia on el poble d'Springfield prèn en consideració la seva història. Però és allà i és aleshores quan, amb el micro ja a la mà, amb la boca oberta i el discurs preparat, és quan tot el poble espera amb il·lusió unes paraules que suposen d'entusiasta lloança, que Lisa Simpson entén el que tan difícil sembla d'entendre; que un grup de tipus grocs i 4 dits només es pot convertir en una comunitat de memòria oblidant la seva història. Això és, que la història només pot forjar una comunitat de memòria al preu de renunciar a la seva pròpia naturalesa. Perquè si la història és la transcripció del record, la memòria és fonamentalment oblit i copy-paste. Es fa enrera la pobra Lisa, altiva joveneta que passeja els jardins del saber, quan veu en les somrients cares de la gent els nobles sentiments que inspira la seva memoria comunitaria. Perquè si de memòria és del que es tracta, i jo crec que no sabent-ho controlar ens oblidem sempre a sobre, el que haurem d'exigir als nostres memorials serà l'oportunitat de la invocació històrica.
.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Totalment d'acord.

Efrem ha dit...

Hi ha capítols dels simpson que són genials, i aquest n'és un! Els sentiments que van fent la història del present descansen sobre la base d'un relat. Diuen que el nostre cervell té la tendència d'esborrar els mals records i guardar els bons a mesura que passa el temps, i així la memòria premia sempre els més dolços moments amb la parella que no pas els amargs, etc. És provable que amb la memòria col·lectiva hi hagi una tendència semblant al procés biològic però adaptat a la cultura.

Però Ferran, no acabo d'estar d'acord amb tu en que el preu que hagi de pagar la història per forjar una comunitat de memòria sigui renunciar a la seva pròpia naturalesa, crec que és totalment compatible tot i que a la pràctica no es doni pel tema de la creació del relat. Crec que des que som en l'època contemporània, en els països més o menys democratitzats i lliures, la història comença un nou cicle on en un futur coincidirà perfectament amb la seva comunitat de memòria, amb el seu relat, perquè s'ha convertit, també, en una ciència.