22.10.08

Els usos de la memòria

És cert que necessitem la història, però d'altra manera que el refinat que passeja pels jardins de la ciència, encara que aquest miri amb aires de superioritat i menyspreu les nostres necessitats i constrenyiments rudes i simples. És a dir, necessitem la història per a la vida i l'acció, no per a apartar-nos còmodament de la vida i l'acció, i menys encara per encobrir la vida egoïsta i l'acció vil i covarda. Només en quant la història està al servei de la vida volem servir la història.
.
Fierderich Nietzsche. Utilitat i inconvenients de la història per a la vida

.
Francesc-Marc Álvaro escrivia dilluns un article, sensat i moderat com de costum, sobre l'ús polític de la memòria. Partint del jutge Garzón i el seu exhibicionisme mediàtic de doble salt mortal amb triple arnès i estoreta per si mai rellisca, Álvaro encara un tema de molta més trascendència i profunditat com és el del paper de la història en la societat. L'ús de l'expressió Margalit per lamentar que la nostra democràtica societat no hagi estat capaç d'articular-se com a "comunitat de memòria" em sembla un bon indicatiu de fins a quin punt és ingènua la pretensió d'alliberar la historiografia de les seves manipulacions polítiques. Pretensions que aquests dies tornen a fer seves amb gran entusiasme ciutadans de les més diverses conviccions polítiques però igualment atemorits per l'ús totalitarista i feixistitzant de la memòria que al segle XX van fer algunes comunitats. Que la memòria es presenti com a pretesa historiografia ens hauria de servir, com a mínim, per tenir present el conflicte que existeix entre Les pretensions historiogràfiques de la memòria ens haurien l'historiador quan exerceix com a tal i la comunitat, que troba en la mitologització del passat la més fonamental de les seves forces cohesionadores. Per citar un exemple proper d'aquest enfrontament només cal recordar la polèmica que van mantenir Enric Vila i el tal Alexandre arran de la publicació del llibre de Vila sobre Lluís Companys i que tant bé queda resumida al subtítol; la veritat no necessita màrtirs. Puta veritat aquesta, però igualment cert és que el pobre Alexandre els necessita, i com ell totes les societats, per dissimular la seva fragilitat constitutiva. És així que no només els règims totalitaris tenen una veritat oficial. La mateixa França que els anys 80 afrontava polèmicament el seu passat proper ho demostra cada 14 de Juliol celebrant com a moment d'unitat l'aniversari de la Revolució i quan els seus dirigents polítics afirmen que s'ha de suspendre un partit de futbol de la seva selecció nacional si la Marsellesa és xiulada.
.

1 comentari:

Efrem ha dit...

Tothom fa servir "les històries" de la història que més li interessen per sentir-se bé. Evidentment la història té una gran utilitat, però massa sovint no li reconeixem i ens la fotem als mateixos llocs on ja se la van fotre els nostres avantpassats.

Salutacions!