30.9.08

Una exageració? Una absurditat

Em comença a preocupar seriosament que aquest pugui ser l'inevitable destí de tot discurs polític, però el cert és que ja em sembla innegable i manifesta la seva tendència cap a l'absurd. Sense anar més lluny, a l'article d'ahir de Xavier Pericay; A la calle que ya es hora. Crec raonable, i ho dic sincerament, que algú pugui considerar nefasta pels interessos dels catalans l'actual política lingüística, crec que és raonable que aquests que així ho consideren defensin una política lingüística alternativa o, fins i tot, l'absència total de política lingüística (opció que no ens situaria ja al costat de les Illes Fèroe i Groenlàndia sinó fora de tot precedent històric) però ho crec perquè se'm fa molt difícil concebre que una política lingüística concreta pugui ser la única acceptable en democràcia. Si em semblen raonables i evidentment legítimes les diferents apostes en favor del bilingüisme em semblen en canvi ridículs els arguments totalitzadors de la llibertat. I ridícul s'hauria de sentir Pericay, un home d'indubtable intel·ligència i envejable escriptura, quan afirma que "la llibertat només es dóna si és plena". Afirmació que, amb una lògica de precisió matemàtica, el porta a concloure l'únic que podia concloure; que "a Catalunya els ciutadans no són lliures." Una exageració? En absout. Una absurditat. Perquè la llibertat només es dóna si no és plena. És així perquè segons aquest mateix argument no hi hauria un sol ciutadà lliure en cap país democràtic del món, però també per una qüestió encara més elemental; perquè el que sensatament podem imaginar més proper a aquesta plena llibertat social que Pericay considera l'única real és la seva autodestrucció en forma de la més salvatge de les tiranies.
.

4 comentaris:

lola ha dit...

Em trec el sombreru (cap política lingüístuca -ni la seva absència- poden retallar la meva llibertat de no dir "barret").

No hi ha ningú, dintre d'aquest selecte grup que parli clar. Fins aquí, forma part de la política, i doncs benvingut. Ara, em temo que alguns, sinó la majoria, tampoc pensen clar: No s'atreveixen ni amb si mateixos. Una estranya, boirosa, culpabilitat, i alhora una satisfacció morbosa. Un "estic traint la meva pàtria" (en el Pericay aquesta pulsió s'ensuma, forta), la qual cosa -de ser certa, i no pura invenció meva- desmenteix tot el discurs que fan.

Noi, vés a la iaia i confessa-li que vols ser espanyol per sobre de totes les coses (llevat dels seus canelons de Sant Esteve, potser), i punt.

Lola

Efrem ha dit...

Aquesta tifa fa tanta pudor de tan de temps que fa mandra fins i tot arromangar-se per intentar l'impossible que és fer net, que se la mengin els cucs! I esperem que no els hi agradi la contradicció, podrien empatxar-se pobrets!

Realment creu que no es pot dubtar de la intel·ligència d'aquest home? Si és així perdoni'm la broma, senyor!

Anònim ha dit...

http://www.elboomeran.com/blog-post/1/5072/felix-de-azua/y-aqui-un-colega-del-taller/#comentarios

ferrancab ha dit...

Anònim, et prometo amor etern. Moltes gràcies!