10.9.08

De l'armari al bagul

Una de les màximes aspiracions de l'autoproclamada neutralitat de l'Estat democràtic liberal és que la seva ceguera respecte les evidents diferències que existeixen entre els ciutadans no serveixi per emparar les discriminacions (sexuals, racials, etc.) sinó, al contrari, per protegir la igualtat de drets i oportunitats. Constatant, però, que mantenir la mirada allunyada d'eventuals discriminacions és una bona manera de mantenir-les però mai d'evitar-les, un Estat que pretengui garantir aquesta igualtat es veurà obligat a reconèixer en determinats moments la falsedat de la suspensió de la vigilància per posar les coses al lloc on creu que han d'estar. Així es justifiquen possibles polítiques de discriminació postitiva i d'aquesta mateixa voluntat se n'extreu, per exemple, la de treure els gais d'un armari on evidentment no es poden veure però on, precisament per això, no es troben en condicions d'igualtat amb els heterosexuals. Falsejar el matrimoni sembla una bona manera de fer-ho. Però cada cop se'm fa més estranya la voluntat de trobar en aquests foragitats de l'armari el desig de fondre's en la indiferència sexual o, encara, la creença que si això no passa no deixa de ser el que cal que passi. En aquest sentit, els Eurogames de Barcelona 2008 són, globalment, una mala notícia. Perquè aquests jocs es basen precisament en allò que el liberalisme abstraccionista es nega a acceptar, en la voluntat de ser reconeguts com a "atletes homosexuals" de la mateixa manera com altres volen ser reconeguts com a negres, musulmans, jueus, dones... Aquest liberalisme constata amb gran encert que un homosexual és moltes més coses més que una tendència sexual, fins i tot és possible que sigui coses molt més serioses que unes determinades preferències de llit, però d'aquesta constatació n'extreu com a falsa conseqüència que aquesta és una complexitat desitjada i desitjable. L'orgull gai, com el vel islàmic, són els indicatius d'una igualtat rebutjada per insubstancial, fins i tot d'una voluntat d'autosegregar-se en la paradoxal comoditat del bagul. Però són també l'indicatiu d'una paradoxa més gran encara: el liberalisme també obliga. Obliga, entre altres coses, a assumir la càrrega d'una identitat complexa amb totes les seves conseqüències.
.