26.7.08

La necessitat de follòdroms

Je t'aime, moi non plus
.
La d'Ariel Santamaria era una proposta política tipicament postmoderna i com a tal ha estat rebutjada. Posmoderno modo; perquè sí. Desencantats amb el poder emancipador de la raó i el diàleg, aquestes coses ja no es discuteixen. Però desencantats amb paraulotes tals com bé comú, aquestes coses es plantegen. I es plantegen perquè la política posmoderna ja no és més que una permanent lluita de l'instint tribal per veure's legitimat institucionalment. Polítiques del reconeixement, on el famós vel d'ignorància a través del qual es veu amb claredat i distinció cartesianes què és raonable que sigui legislat retorna cínicament reciclada la seva voluntat simpàtica; es reconeix el que ens fa patir. La proposta de la Cori no fa patir i ho sé perquè m'ho han explicat; avui els joves follen per tot i no necessiten aquestes coses.
Ho sé també perquè ho he llegit. Aquí. Vaig guardar l'article perquè no l'entenia, l'he rellegit tres vegades, segueixo sense entendre'l i ja em sé més idiota del que creia. Resulta que l'escriptora veu una fel·lació violenta, no pot dormir i proposa (a la reusenca) que el govern financiï la tranquilitat del seu son. Seria més pràctic que l'Ajuntament, en lloc de penalitzar el que és evident que continua existint, proporcionés un espai digne per a aquests serveis. No m'ha quedat clar si quan escriu serveis es refereix a la prostitució o a una col·lectiva violació oral, però és evident que el cas és tot un altre i que, sigui per a putes o per a violades, comença a ser indiscutible la necessitat dels follòdroms.
.