29.4.08

L'altra cara del liberalisme

Dins el liberalisme hi conviuen, en aparent armonia, dues línies de pensament clarament diferents que, de fet, possiblement siguin incompatibles. La primera, que trobem en pensadors com Kant, Locke, Rawls i Hayek, entén que la seva tasca és la recerca del millor mode de vida per a tots els éssers humans i que, per tant, una política liberal anirà encaminada a buscar un consens racional sobre aquest modus vivendi ideal. Aquesta línia de pensament creu en una possible solució universal i eterna a la problemàtica dels valors i per aquest motiu dedica grans esforços teòrics a la definició d’un règim polític o una teoria de la justicia que puguin ser aplicats globalment.

La segona línia de pensament, que considero contraposada i fins i tot irreconciliable amb l’anterior, nega que existeixi un únic model de vida que sigui el millor per a tots els humans. Aquesta convicció es basa en la idea que el pluralisme de valors que s’evidencia en la realitat social no és quelcom que pugui ni hagi de ser superat deslliurant-nos d’un error moral. El pluralisme de valors entén que els valors humans son objectius però, en canvi, irreductiblement diversos, que aquests valors estàn en conflicte els uns amb els altres i que, de fet, poden ser incompatibles. Acceptada aquesta premisa, la tasca del liberalisme ja no és la recerca d’un consens racional sobre la millor forma de vida sinó l’establiment d’un règim polític on diferents ideals de vida, igualment objectius i legítims, hi coexisteixin pacíficament. Aquesta cara alternativa del liberalisme és la que mostra la filosofia de pensadors com Thomas Hobbes, David Hume, Isaiah Berlin o John Gray, que en el seu llibre “Les dues cares del liberalisme” presenta la diferenciació dels dos corrents aquí exposada.

Fenòmens com el de la immigració o la globalització han fet que la pluralitat de formes de vida derivades de diferents tradicions culturals hagi transcendit l’àmbit de l’estudi antropològic i la reflexió teòrica per situar-se al centre del debat polític. Sembla evident que el pensament liberal no pot restar indiferents a aquests processos i crec que el seu futur passa per decidir sobre quina d’aquestes dues tradicions que el constitueixen decideix construir el seu projecte polític. En la mesura que el liberalisme pretengui seguir deixant en mans dels ciutadans la definició del millor model de vida i, per tant, en la mesura que el liberalisme segueixi volent-se digne d’aquest nom, la seva supervivència com una filosofia amb pes real a la praxis política passa per la renuncia a la il•lusió de trobar un consens racional sobre el millor model de vida humana per limitar la seva acció política a la recerca de la coexistència pacífica.

No són poques ni irrellevants les implicacions que aquest posicionament teòric que considero necessari té de cara a definir una pràctica política concreta. Una d’elles és que acceptar el pluralisme de valors i acceptar que un Estat que poguem reconèixer com a liberal no ha de promocionar ni perseguir uns determinats valors mentre aquests no suposin un perill per la convivència, els processos d’integració ja no poden ser entesos com un fenòmen cultural sinó social o civil. Això passa, per tant, per defensar que no hi ha integració possible sense una igualtat efectiva de drets i deures i, per tant, sense el reconeixement del dret a vot. Si el liberalisme opta per fer seva aquesta “altra cara”, haurà de tenir present que el què necessita una societat plural per garantir la coexistència pacífica no són valors compartits sinó institucions comunes i, per tant, comunament legitimades, sota les que s’hi puguin desenvolupar en pau el màxim nombre possible de formes de vida.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Trobo molt encertat que recordis aquesta diferenciació perquè en la praxis política el liberalisme no s'acostuma a associar al pluralisme. Estic força d'acord amb les tesis que planteges.
:)