13.3.08

IU-ICV, apartats de la política

En algún diari o blog que lamento no recordar he llegit que "la democràcia havia fet amb IU-ICV... el que Hitler i Franco no havien aconseguit fer; aparatar-los de la vida política". Si bé és cert que IU-ICV... ha tingut uns pèssims resultats electorals, i si bé des d'aquesta observació és comprensible la gracieta de dir que això els condemna a desaparèixer de la vida política malgrat segueixin presents al Congrés dels Diputats i governant a Barcelona i la Generalitat, de cap manera em sembla encertat creure que fós pretensió de Hitler o Franco deixar els comunistes fora de la vida pública sinó tot el contrari. És precisament característic dels règims totalitaris que tot esdevingui polític, no deixant, per tant, res fora d'aquesta vida política. No hi ha un espai forani, estrany a l'àmbit de la política. Tot és política; des del sexe, que com molt bé explica Orwell a 1984 passa a ser un simple mitjà de producció de nous súbdits, fins la música, que com ja va veure Plató a La República si no és controlada inflama les passions dels ciutadans. Així es pot entendre que els règims totalitaris es preocupin tant per la música que escolten els súbdits, procurant que sigui armoniosa i condueixi a la calma i l'ordre; així s'entén que Jazz fós prohibit a l'Alemanya nazi, que la música dels Rolling Stones i Frank Zappa jugués un paper revolucionari durant la Primavera de Praga o que l'actuació de la Filarmònica de Nova York a Corea del Nord sigui un aconteixement de rellevància política mundial. L'aposta de Hitler amb els comunistes o amb els jueus no era, de cap manera, la d'apartar-los de la vida política sinó, al contrari, de posar-los just al centre d'aquesta política, entesa la política al més pur estil de Carl Schmitt; com a distinció entre amic/enemic. Un cop situats com a enemics al bell mig de la fonamental distinció política, només faltava tractar-los en conseqüència disposant-ne la desaparició física.
.