14.2.08

Parlant fins i tot al moro s'entén

El problema va començar realment –deia l’anciana- quan van inundar el nostre barri amb families marroquines i turques que arribaven en massa. Aquestes persones no tenien ni idea de com cal comportar-se en una societat com la nostra. Per posar un exemple, apareixien al carrer bosses d’escombraries llençades des d’un segon pis. Alguns sacrificaven cabres al balcó. Feien aquest tipus de coses. En realitat, el pitjor és que no parlàvem el mateix idioma. Imagini vostè que el seu sostre degota i no pot dir als veïns de dalt que tanquin l’aixeta. La gent s’acaba irritant.

Ian Buruma. Assassinat a Àmsterdam

L’anciana deu tenir raó, perquè el to és de persona irritada, però posa de manifest amb una claredat només propia d’ancianes anònimes, el què el filòsof americà John Searle va dir criticant els filòsofs contractualistes; “la llengua és el primer contracte social”. No hi ha societat possible a la Torre de Babel. D’aquí que la integració social, cívica, només sigui possible sobre la base d’una llengua compartida. Com que la problemàtica de la immigració sembla abans ètica que política, seria una greu irresponsabilitat considerar el coneixement de la llengua institucional del país d’acollida com un requisit previ, o condicionant d’acceptació. Però si entenem que donar solució a les necessitats bàsiques dels immigrants no esgota el fenòmen de la immigració i que cal, per tant, una administració des de l’àmbit de la política que eviti la segregació del cos civil, caldrà considerar que l’idioma pugui ser, en canvi, condició de permanència. Defenso, encara, el deure de conèixer l’idioma del país perquè considero imprescindible que els immigrants puguin participar en la vida pública i política del país d’acollida i és per això que defensar el dret a vot dels immigrants oblidant que la seva participació en la vida pública exigeix mínims tals com disposar d’un idioma compartit amb el conjunt de la comunitat em semblaria una solució altament hipòcrita.


1 comentari:

velezmostar ha dit...

"Però si entenem que donar solució a les necessitats bàsiques dels immigrants no esgota el fenòmen de la immigració i que cal, per tant, una administració des de l’àmbit de la política que eviti la segregació del cos civil, caldrà considerar que l’idioma pugui ser, en canvi, condició de permanència."

Com a raonament, impecable i molt ben explicat. Ara bé: el problema justament es posa a l'hora d'entendre aquesta "administració política" del deure de l'immigrant. ¿Com s'aplica? ¿Es pot, per exemple, fer passar un examen de llengua a un immigrant que ja porta temps entre nosaltres i que, per tant, ja està integrat? En altres paraules, ¿quan un immigrant deixa de ser immigrant? La veritat és que no veig gaire clar això de la "condició de permanència"… El primer perjudicat a no aprendre la llengua del lloc d'acollida és el mateix immigrant, que veurà les seves perspectives vitals i professionals molt reduïdës.

Salut,