28.1.08

Votants imbècils

No entenc l'obsessió que ténen els pensadors d'esquerres en fer passar els seus potencials seguidors per imbècils. Max Dorra escribia un article al diari Le Monde on venia a dir que la influència dels mitjans de comunicació havia donat lloc a una situació tan absurda com que els votants pobres haguéssin votat majoritariament a la dreta. Davant aquest fet hi ha dues lectures possibles. Una és la que faig jo, xulo com sóc, i que resa així: els votants que Max Dorra considera pobres han votat la dreta perquè creien que era l'opció que més els convenia. En això baso jo la meva fe en les eleccions democràtiques i poc més hi puc afegir. Hi ha una altra lectura possible, que és la que fa monsieur Dorra: els votants pobres s'han deixat convèncer per la propaganda de la dreta i han acabat votant en contra dels seus interessos. No és negligible la influència propagandística en el vot dels ciutadans. És més, si he de ser sincer, i ja posats ho seré, no crec que hi hagi res més determinant del vot que la propaganda. Però jo, a diferència de l'articulista de Le Monde, tinc ganes de constatar el següent: en la lluita propagandística hi participa la dreta però també l'esquerra. El propi article ho confirma. Hi ha tots els tòpics i cap de les reflexions que grans pensadors d'esquerres han aportat. O sigui, el pensament que Dorra exhibeix a l'article acaba allà on comença, en els seus prejudicis (en sentit neutre, inevitable), a diferència de pensadors com l'estimat Adorno, on el fet de no compartir els prejudicis no invalida el plaer de la lectura ni l'estímul intel·lectual. Adorno, en altres paraules, sempre acaba més enllà d'on comença. És difícil, per tant, creure que tracta els seus lectors com si fóssin idiotes. És més, els exigeix que no ho siguin, els exigeix un nivell d'intel·ligència gens menysperable per entendre els seus comentaris. Pocs filòsofs, de fet, són tan exigents amb els seus lectors. Però tornant a Dorra i el seu article, he de dir que gairebé tan greu com creure que els votants d'esquerres són burros, prou burros com per aplaudir entusiastes l'ascens al poder del seu botxí, és que els polítics d'esquerres hagin estat encara més burros per no fer-los veure una cosa aparentment tan obvia com és que les dretes són l'enemic a vatre. Sincerament, no m'estranya que fugint de pensadors així ens sentim així de bé malgart ser tan lluny de casa.
.

1 comentari:

pelblocgros ha dit...

10 punts al post.
No m'he llegit l'article que dius, però he tingut la feblesa de començar a llegir el llibre del David Madí. Tot el teu post s'aplica directament al pamflet en qüestió, només que el Madí ens tracta de burros als votants catalans o catalanistes i no als d'esquerres (buenu, als d'esquerres també, tot sigui dit).
Segons ell, el Mas és un candidat collonut, seria infinitament més bon governant que els que tenim, és evident que és el que ens convé, i a més té carisma i tots els atributs per atraure els vots; a sobre ell (en Madí) és un director de campanya collonut, creatiu i no sé què més, i les campanyes de CiU són les millors de tot Europa.
Per què en Mas no és president, doncs? Perquè els catalans som uns burros decadents, no?