12.1.08

Fem-ho barat

Diu Salvador Cardús que la cohesió té un preu i que el model educatiu català, en benefici de la llengua catalana com a factor cohesionador ha pagat el preu d'un pobre nivell educatiu. Mai hagués esperat trobar ningú disposat a assumir aquesta factura. I avui com ahir, del que aquí es tracta és de no pagar ni fer pagar més del necessari per garantir la cohesió. Res més que "estar al dia de drets i deures", per exemple. Dins d'aquest principi de mínims (per estalviar, garrepes com som) entenc que es defensi el deure de conèixer el català, per exemple, si es reconeix la seva necessitat per garantir el dret a participar en la vida pública de Catalunya, en el seu joc democràtic que per força ha de limitar el seu plurilingüisme per qüestions de viabilitat. Per això dic que la integració és social i no cultural, perquè em sembla que només podem demanar als immigrants o a les diverses comunitats culturals presents en la nostra societat que renuncïn als seus particulturalismes si i només si aquests atempten contra la convivència social. Hi poden posar també el polèmic exemple del vel islàmic. Acceptant la llibertat de culte, la prohibició del vel islàmic només pot ser defensada si el considerem alguna cosa més que un símbol religiós. La diferència entre la creu cristiana i el vel (i té collons que siguin els romàntics francesos els que diguin ara que la mida importa) és que en la mesura en que el vel segueixi sent símbol de la submisió de la dona a l'autoritat masculina, però només en aquesta mesura, atempta contra normes fonamentals de la convivència com és la igualtat home-dona. Si aquest posicionament té alguna validesa entenc que és en la mesura en que no calgui deixar de ser musulmà per abraçar els principis de la convivència plural; mengi o no mengi pa amb tomàquet.
.