1.12.07

Theo Van Gogh c'est pas moi

Llegides les primeres 70 pàgines del llibre de Buruma i autènticament sorprès per la insuportable lleugeresa de les seves afirmacions. Llibre molt interessant per la informació que conté, les anècdotes que explica i etc. En definitiva, per tot el que l'autor transcriu i posa entre cometes. Però un llibre (de moment?) decebedor, que vola per terra com les gallines. Hi ha algunes curioses afirmacions que de tant correctes que semblen són mentida. Com aquesta sobre el destí de l'assassí Bouyeri: "no sabiendo con seguridad a qué entorno pertenecía, Bouyeri encontró la perdición en una causa asesina". Afirmació que sembla passar per alt que el què busca el perdut no és precisament la peridició sinó l'orient, per trobar-se. O quan escriu que acusar Hirsi Ali i altres crítics de l'islam de funamentalistes il·lustrats podria semblar una contradicció perquè els pensadors il·lustrats rebutjaven tots els dogmes. La conclusió és evident i la cua es menja el peix; o funamentalistes o il·lustrats. Cal un posicionament que, un cop près, segurament el salvaria d'afirmar el que la lògica de la frase imposa: l'equiparació de Theo Van Gogh i Hirsi Ali amb l'assassí Bouyeri per la reducció del conflicte a "dues visions diferents de l'universal". Inclou també una petita però curiosa reivindicació d'orgull creador amb una paternal mirada al protagonista de la història que crida al cel, objectivista, Madamme Bovary c'est pas moi: Theo Van Gogh es va deixar seduir per l'encant d'aquell dandi de cap rapat, Pim Fortuym, pobret. I aquest estrany però, que matitza com fan els forats negres, malgrat pugui ser culpa de la traductora: "su asesino (el del seductor Pim) se basaba en principios fanáticos, pero Fortuyn fue un maestro en la cursileria nacional".
.