10.12.07

Homo oeconomicus

Tinc una especial mania a l'egoïsme genètic allà on sigui que aquest es presenta com a justificació ja sigui d'una teoria social o econòmica o bé, simplement, d'un posicionament personal. Segons aquesta visió, que ens ensenya la fangosa poteta quan es pretén legitimada per Adam Smith o per Richard Dawkins, rera cada elecció de l'individu s'hi amaga, més o menys dissimulat, un càlcul racional de costos i beneficis segons la qual es tria l'equació que més bon resultat asseguri. Potser és culpa de la meva estranya relació amb el càlcul matemàtic, però em sembla evident que raó i egoïsme difícilment podrien trobar en aquestes motivacions un punt de trobada. Més aviat diria que el més probable és que, davant tant complicada tasca especulativa, l'home tendís a triar malament enfrontant la seva limitadeta raó, pobreta, amb el seu aparentment il·limitat egoïsme. Però el rebuig a aquest plantejament o teoria no es pot fonamentar només en la possibilitat d'errar el tret sinó en dos altres i importants factors. El primer és que, acceptant com tot darwinista de bé que l'home ve del mico, difícilment acceptariem ser nosaltres menys que el mico, fins i tot quan parlem de moralitat. O sigui, que si el mico és capaç de renunciar a possibles beneficis en les seves accions, en molt mal lloc quedariem els humans si aixecant enlaire la bandera de la racionalitat decidíssim, en nom d'aquesta mateixa racionalitat, cedir posicions en el rànking moral en favor del mico i altres espècies encara més ridícules com les formigues. El segon argument és molt menys bèstia en el fons i en la forma i es fonamenta en la multiplicitat de factors que intervenen en una determinada decisió. Com ens recorda Amartya Sen al seu llibre "Identity and violence: The illusion of destiny", la diferència existent entre el que el càlcul purament egoïsta recomanaria i la manera com les persones actuen en realitat es mostra clara quan comencem a separar preguntes que haviem assumit com a iguals i que en realitat són molt diferents. Preguntes com, per exemple, "què faré?", "què em beneficia més?", "quines opcions promouràn millor els meus objectius?" i "què hauria d'escollir racionalment?". Impossibilitat per respondre aquestes preguntes però irremeiablement condemnat a l'acció, l'homo oeconomicus acabaria mostrant-se com un autèntic "tonto racional".
.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Homo Eroticus (Lando Buzzanca)

Prior ha dit...

L'homo economicus és una simplificació per construir un model, i és prou encertada. Naturalment no pretén ser una categoria explicativa del comportament humà, ni té cap relacio amb un concepte tan difús com moralitat.

Que la majoria de les persones actuem, generalment, de forma que s'afavoreixin els nostres propis interessos, és una obvietat. Que això no és negatiu, i ben al contrari la major part de les vegades és positiu per a la societat, també.

Naturalment en nom de l'homo economicus no es nega que hi hagi qui persegueixi el bé comú abans que el propi. També n'hi ha, encara que l'experiència històrica dels qui han emprat aquest vocabulari (feixistes, comunistes i altres istes) ens ensenya a desconfiar-ne.