16.12.07

Assassini

Si la meva mare tingués rodes seria una bicicleta

En cap època de l'any com al Nadal mostra la moral la seva cara més espontània i, diguem-ho així, més sincera. S'acosta un noi amb una merda de dibuixos llapis sobre cartolina. Llença, literalment, dos dels dibuixos sobre la meva mà, extesa per automatisme educacional vers una mà que un parpalleig enrera es mostrava oberta i sincera. Com és llei de la gravitació universal, les merdes llapis sobre catrolina cauen a terra i en aquest punt, amb l'acusació d'embrutar allò que més lamentablement brut no podia estar, comença el xantatge moral i la corresponent exigència de caritat. El conflicte exigeix agudesa periodística perquè resulta que un nen que ronda els 30 em diu que és orfe i busca feina. Aquest és el mèrit, no-parents, contrapès imprescindible dels dibuixos de merda, que justifica(ria) la plena obediència a l'imperatiu caritacional.
A pocs metres d'allà una paradeta demana per carità una ajuda per les malalties del cor. Davant la passivitat general, un jove col·laboracionista, dotat d'un espectacular miocardi, enorme i sa, tot sentiment, no pot evitar fer-se el judici moral a sobre i, cridant com qui anuncia fruita fresca, acusa els vianants d'assassins. Bon cor, tot sentiment, com l'Alzamora que ahir posava els nazis en context per afirmar que "el més dur de Les benignes és haver d'admetre que, en idèntiques circumstàncies, cadascun de nosaltres podria convertir-se també en un assassí. O en una víctima". Sort del matís, que converteix la frase en un sense-sentit prou gran com per estalviar-nos de treure el Pinker a passejar. Perquè efectivament, d'estar en idèntiques circumstàncies haguéssim estat en idèntiques circumstàncies.
.