19.11.07

Primum vivere deinde philosophari

El motor de la reflexión sería evitar que el entorno anule o debilite las posibilidades del persistir.

V. Gómez Pin. La tentación pitagórica

Una autèntica llàstima que el programa del Millenium de dissabte no fós en directe perquè el mateix dissabte Xavier Sala Martín publicava un article a LV omplint de significat aquesta paraula que és tan més vaga com menys s'accepta com a obvia. Hem de ser cosmopolites per una qüestió genital, per collons, i amb els collons s'ha fet molta política, gairebé tota, però mai una ètica seriosa. Sala Martín porta el cosmopolitisme allà on el cosmopolitisme vol dir alguna cosa i on realment s'oposa al localisme, al terreny de l'eficacia política i economica. La moral, com diu al magnífic llibre de Jordi Graupera, la deixa pels bisbes. No voldria ara menysprear el paper de la moral, bisbe com sóc, però em sembla evident que l'autèntica moral no pot atemptar contra les seves condicions de possibilitat. No acceptaria de cap manera com a imperatiu ètic una cosa tal com una moral comunista. I hagués estat molt interessant veure com els metafísics allà reunits reaccionaven davat algú que omple de contingut un concepte que ells mai voldrien amb la ferum del diner. Cal dir, però, que l'anècdota de l'article i el programa només és rellevant en tant que manifesta una actitut molt pròpia del professional del pensament o l'home de ciències que es manifesta a favor d'un model de alternatiu de societat o que simplement fa un discurs contrari a allò que en diuen el pèrfit poder del capital o la democràcia liberal i un llarg i variable etc. oblidant que l'estructura econòmica de la societat és condició de possibilitat del seu exercici vocacional. Per tal que algú converteixi una cosa tan comuna com és el pensament en modus vivendi, per tal que alguns es puguin dedicar a una vida teòrica-contemplativa o lúdico-reflexiva, cal que la societat gaudeixi d'un benestar econòmic suficient que possibiliti la compra de llibres. No tinc res a criticar i molt a envejar, com bé deuen imaginar els lectors, a aquests acomodats pensadors que són tan bons que cobren per fer el que d'altra banda fem tots malgrat ho fem una miqueta pitjor. Però si que he de dir que el rebuig que entre aquestes bones persones acostumen a tenir les ciències econòmiques i la realpolitik em sembla més aviat símptoma d'una covarda fugida per elevació que no pas una conseqüència de la seriosa reflexió, com sovitn es pretén presentar.
.

2 comentaris:

vagalume ha dit...

El moralista que no mossega la mà que li dóna de menjar, si aquesta és injusta, és un farsant. Si la mà a sobre és invisible, ja podem córrer tots.

El veritable moralista no es queda en la simple recriminació estètica, sinó que comença purgant-se ell mateix per dintre.

Els teòrics-contemplatius purs que comentes no existeixen. Viuen de la docència, d'escriure llibres, d'una formosa herència, però ningú viu de pensar només. Encara que fos així, crec el teòric-contemplatiu honest estaria perfectament disposat a abandonar aquesta noble i selecta ocupació per ingressar en una societat realment igualitària, lliure i fraternal. No perdria de vista que és un paràsit.

Per cert, no sé en quin sentit volies utilitzar la cita, però em sembla que el Gómez Pin és bastant comunistot.

ferrancab ha dit...

Sí, Gómez Pin és un poc així... jeje. Però molt bona persona! I, com a mal menor, molt bon filòsof.

Salut i gràcies pel comentari.