27.10.07

Sí, és Monzó

Uns quants anys després, un cop que ens vam trobar pel carrer quan jo tornava de recollir el nen a l'escola i vam seure en un bar a fer un got, mirava el meu fill amb una cara gairebé tan d'extraterrestre com la de Pere Gimferrer un dia que vam compartir taxi de tornada a Barcelona des d'un plató en una ciutat de l'extraradi on havíem grabat un anunci de promoció de la lectura. Gimferrer se'l mirava amb els ulls molt oberts, l'assenyalava amb el dit i em deia, com si volgués verificar-ho: "És un nen".

Quim Monzó. Mil cretins

El meu amic Joan és del Penedès, nascut a Vilafranca, però de vins no n'entén gens ni mica. Com que quan anem a sopar sempre en fem befa, últimament ha ideat una rutina per escapar del paper de vícitma. Quan sopem tria ell el vi i sempre és a ell a qui serveixin la primera copa per tal que en faci el tast. Aixeca la copa i en mira el contingut a contrallum, la fa girar amb un suau moviment de canell, se l'acosta a la cara i hi entafora el nas, finalment, en beu un glopet per, tot seguit, exclamar amb alegria: "Sí, és vi!". Avui he comprat el nou llibre de Quim Monzó i he recordat el meu amic perquè, no tenint cap gran crítica a fer-ne i no volent caure en una lloança que per discapacitats de qui això escriu podria semblar forçada i falsa, només puc dir i assegurar que, efectivament, és Monzó.
.