31.10.07

Paradigma & Klein

Llegint l'entrevista a La Contra de LV una entrevista amb Naomi Klein em sorprèn la nitidesa de la seva mirada sobre un món que, pobre de mi, cada dia em sembla més difícil d'entendre. No crec que sigui per manca de potassi sinó més aviat per no tenir uns referents prou sòlids com per poder-hi construir a sobre una espècie de paradigma casolà (d'estar per casa). Un paradigma que em resulti prou útil com per poder-lo mantenir contra guerres, conflictes i imprevisibles decisions polítiques a petita o gran escala. Un paradigma, en definitiva, que no em serveixi tant per explicar la veritat com per crear-la a la seva imatge i semblança. De la mateixa manera que, com exposava Th. Khun en el seu llibre "L'estructura de les revolucions científiques", els paradigmes científics són superats quan un nou paradigma és capaç d'incloure totes aquelles observacions que ell deixava fora, els paradigmes que regulen les així anomenades ciències socials es substitueixen de manera semblant. Un clar exemple és el de Samuel P. Hungtinton, que amb el seu llibre "El xoc de civilitzacions" donava per acabada la divisió del món entre Est/Oest, Comunisme/Capitalisme que havia regulat les relacions internacionals durant la guerra freda i que amb la caiguda del Mur de Berlín havia perdut la seva consistència.
Crec que no dic res de nou si afirmo que, per exemple, en filosofia política o en les reflexions teòriques sobre la democràcia, el vell paradigma dreta/esquerra està en crisi. I de ben segur que en aquestes reflexions el liberalisme i la dreta mantenen una relació semblant a aquella del pitagòric amb les faves malgrat que en la praxis política siguin les antigues dretes les que més facilitat tenen a dir-se liberals. Però aquesta crisi teòrica no impedeix la supervivència de la divisió en el joc de partits, on s'ha convertit el que algún dia va ser una autèntica divisió ideològica en una simple confrontació d'insultants caricatures. Esquerra i dreta no són gairebé res més que ninots de palla en mans dels seus contrincants polítics. Tant és així que avui poc són els dogmàtics que s'afirmen en aquest eix davant del mirall sense que ser inmediatament interpel·lats amb l'exigència de grans matisos. Com el bé i el mal, que és el que en definitiva segueixen representant esquerres i dretes, el joc de reaccions és producte del màrqueting que de teològic ha passat a polític. Així, s'entén perfectament que en una denominació que suposo que només una gran habilitat comercial aconsegueix mantenir dempeus, "fonamentalisme capitalista", l'autora, ves per on, de No logo, sigui capaç d'encabir-hi la política chinesa actual, la reconstrucció després del Katrina o el Chile de Pinochet. És exactament això el que esperem d'un activista polític.
.

4 comentaris:

pelblocgros ha dit...

I malgrat tot és fàcil veure que Zaplana és de dreta i Klein d'esquerra. O no?

lola ha dit...

No és una Top-model, aquesta Klein?

Lola

vagalume ha dit...

Kuhn també parlava de les ciències socials? (Ho ignoro). És que encara hi ha certes diferències entre les unes i les altres.

En el moment en què només existeix un capitalisme globalitzat, és impossible anar en contra d'ell si no és des de dins mateix. Si el que es busca és rellevància, un s'ha de servir del màrketing, ves quin remei.

Això que ha desaparegut la dreta i l'esquerra és una maniobra liberal per tal de desmoralitzar els descontents.

indigenes ha dit...

Doncs jo crec que una dona que afirma que "la democràcia sempre hi surt perdent, quan topa amb l'economia de lliure mercat" s'ho ha de fer mirar.