11.10.07

Mentir

Llegint l'article que publicava ahir Ferran Sàez al diari Avui titulat "Mentir" i l'article del professor Colomer d'avui mateix he recordat una breu anècdota que explica Voltaire al seu "Traité sur la Tolérance" i que diu així:

Un évêque de Varmie, en Pologne, avait un anabaptiste pour fermier, etun socinien pour receveur; on lui proposa de chasser et de poursuivrel'un, parce qu'il ne croyait pas a la consubstantialité, et l'autre,parce qu'il ne baptisait son fils qu'à quince ans; il répondit qu'ilsseraient éternellement damnés dans l'autre monde, mais que, dans cemonde-ci, ils lui étaient très nécessaires.

Al seu article, Ferran Sàez parteix dels coneguts casos de Tania Head, Enric Marco i Rigoberta Menchú per mostrar-nos el caràcter utilitari de la mentida. Una utilitat que va des de la cohesió social al voltant d'un referent que no per mentider resulta menys sòlid i versemblant al premi Nobel amb que es va recompensar a la senyora Menchú la seva tasca com a renovadora radical del concepte de l'autobiografia, sembrant el camí d'allò que Gabo diria al presentar la seva propia retrospectiva vital; "la vida no és la que fue sinó la que uno recuerda para poder contarla". Sigui per interès o per covardia, el cert és que la mentida només és útil en tant que no és més que una curiosa manera que té la veritat d'afirmar-se com a autèntic regne de l'ésser humà. Recordant Adorno i posant-lo panxa enlaire; "con la verdad acontece igual que con la felicidad, no se la tiene sinó que se está en ella".

PD: Àstrid, que jo no hagi definit el concepte de veritat no vol dir que la veritat no existeixi, vol dir simplement que no he definit el concepte de veritat. La conclusió més radical que en podriem extreure és que la veritat sigui un concepte inefable, cosa que no seré jo qui signi i menys ara que m'estic tornant un fan dels diccionaris. Mira, mira què he trobat; veritat. D'altra banda és absolutament fals que no es pugui definir una cosa que no existeix. Hi ha milers de llibres amb definicions d'animals mitològics i de princeses segrestades en torres que, evidentment, mai han existit.
Com que veig que en la teva tesi et poses seriosa et diré que no, que no hi ha una veritat absoluta sobre l'amor o la bellesa i que no hi és simplement perquè hi ha temes dels que no se'n poden dir més que frases sense sentit, proposicions que no poden ser jutjades amb criteris de veritat o fals, que són inefables i, com deia Wittgenstein, "del que no se'n pot parlar més val guardar-ne silenci". L'amor, l'ètica, l'estètica... tot això és pur bullshit.
.

2 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Gregorio Luri ha dit...

Mai no m'ha convençut això de guardar silenci del que no se'n pot parlar. De fet mai no ho fem. Davant del sacre cantem, ballem, fem gestos; davant la mort plorem... o dins l'amor recuperem sons primordials. Gràcies a que no guardem silenci davant del que no es pot parlar, tenim la música i la dansa, per exemple. Fins i tot començo a creure que quant tot pot ser dit d'una cosa, diem tautologies: és el cas de la lògica.