25.10.07

Memòria i història

Y bienaventuranza tiene que pareceros a vosotros el imprimir vuestra mano sobre milenios como si fuesen de cera
.
F. Nietzsche. El crepúsculo de los ídolos
.
Per dotar de sentit la memòria històrica caldria abans de tot delimitar l'espai on memòria i història poden conviure. Només, i caldria forçar molt la gracieta, puc pensar en Matusalem. Aquest dimarts, l'Avui publicava un article d'Alfons Quintà molt crític amb el que en deia "La manipulació de la història de Saura". Però el fet és que la manipulació perd el seu pèrfit sentit en mans dels que consideren la història com una faula, una narració moralitzant a la qual la màxima objectivitat que podem exigir és que els fets s'hi trobin còmodes i prou endreçats per protegir-la de les probables embestides de l'enemic. I així la veuen sovint els polítics i encara més els que gaudeixen la trona, als quals resulta molt més còmode celebrar el camí dels aconteixements històrics davant el mirall que als seus adversaris o opositors. La idea es fonamenta en la incapacitat de distingir entre l'ull i el cor, de separar els judicis descriptius dels valoratius, i, hipotesis fingo, segurament aquest és el salt que porta de l'analític Capital al prescriptiu Manifest Comunista. Una fal·làcia, com no podia ser d'altra manera quan l'historiador comença a pensar com el cranc. I és en aquest pensament on aquell "dir sí perquè la vida té tota la raó", que en Valentí Puig i en Nietzsche és una autèntica heroïcitat, potser la màxima heroïcitat a què un humà pot aspirar, en uns polítics confrontats a l'esdevenir històric (o a uns simples i eventuals resultats electorals) acostuma a no ser més que una covarda súplica a la realitat per aconseguir que se sacrifiqui en favor de la seva ànima.
.