4.10.07

Loving cup

En Dessmond deixava un comentari a allò que vaig titular "La igualtat no és d'esquerres" dient que del meu text en podia deduir que la llibertat sigui un concepte estrictament liberal. El problema és el de sempre, el problema és que aquestes paraules s'utilitzen com tasses de cafè i que fem dependre el seu significat del que poguem tenir a bé d'abocar-hi. Com que amb en Dessmond em sembla que estem d'acord amb el contingut o, si més no, amb els seus principals ingredients, és normal que quan parlem de llibertat ens entenguem igualment distants d'una llibertat de caràcter heteri. Ja sé, o entenc pel que he anat llegint d'en Dessmond, que la nostra llibertat és una llibertat irremeiablement individual i que això admet límits però no excepcions, però el nostre posicionament no treu que fins i tot Hitler pogués parlar d'una llibertat del poble alemany i Stalin de la llibertat del proletariat i etc. Vull dir, volia dir en l'article, que del que es tracta principalment no és de triar entre llibertat o la igualtat, perquè tots ens abracem a aquestes paraules com a jovencelles enamorade, sinó que es tracta de aclarir quina llibertat i quina igualtat volem, en definitiva, es tracta de deixar clar què entenem per llibertat i què entenem per igualtat. Al final és el rollo de sempre, admetre el caràcter mòvil de les paraules i lluitar per amotllar-les al concepte que volem que designin. Ho dic, principalment, perquè no estic disposat a deixar un bé tan preuat com el de la igualtat en mans de comunistes i altres totalitaris ni el de la llibertat en mans d'anarquistes de cerveza fría.
.

8 comentaris:

vagalume ha dit...

Els manaments del capital conformen una altra mena de totalitarisme que es disfressa de llibertat d'oportunitats.

Potser la via seria un anarco-comunisme pres seriosament?

ferrancab ha dit...

No entenc la teva primera afirmació.
La segona em sembla una contradicció en els termes. El comunisme i l'anarquisme em semblen idees absolutament oposades tot i que no les he estudiat amb gens de profunditat.
Si pots justificar el teu comentari seria molt interessant.
Moltes gràcies per comentar

vagalume ha dit...

En la meva primera afirmació em refereixo a la presència d’interessos privats (els quals entenc com a egoistes) desproveïts de cap mena de motivació filantròpica en tots els àmbits de la nostra vida, des que naixem fins que morim, i que a la seva manera també constrenyen la llibertat dels individus, encara que per vendre’s bé invoquin allò de la igualtat d’oportunitats: mitjans de comunicació, educació, alimentació, sanitat, etc.; i que a la mínima en què qualsevol iniciativa d’ordre públic va en contra dels seus interessos (mesquins?) munten grups de pressió fins que la tomben. I que en el seu frenesí de producció sacrifiquen a qualsevol preu la dignitat humana dels que hi són involucrats. I que, i que, i que.

La mà invisible desproveïda de tot principi de racionalitat i humanitat.

El terme anarco-comunisme l’utilitzo per a diferenciar-lo clarament de l’anarco-capitalisme o capitalisme salvatge promogut principalment des dels Estats Units, el qual, aquest sí, es troba a les antípodes del fins perseguits pel “bon” anarquisme.
Anarquisme i comunisme no són en absolut oposats. Com se sap ambdós corrents persegueixen la igualtat material dels individus i “l’alliberació de les cadenes del capital”. Des de Marx comparteixen el seu anàlisi de l’economia, però les discrepàncies sobre com s’havia d’assolir l’Ideal provocaren una escissió (Bakunin). Grosso modo, el socialisme científic optà per la planificació estatal per tal de garantir la igualtat, mentre que l’anarquisme confià en el principi de no autoritat, autonomia, autogestió, cooperació i solidaritat estreta entre els individus. http://es.wikipedia.org/wiki/Anarquismo

Evidentment, no sóc cap teòric ni estudiós del pensament marxista-llibertari i no he llegit res sobre Trotsky, però pel que en sé ell era un autor pròxim a l’anarco-comunisme, així com ho fou el POUM d’Andreu Nin pel qual lluità George Orwell durant la Guerra Civil espanyola.

lola ha dit...

La proximitat de Trotski als anarquistes era tanta que li va permetre, com a cap de l'Exèrcit Roig, de passar per la pedra a tots els que va poder. La proximitat del Poum i de la Cnt era purament tàctica, i, de fet, a partir dels fets de maig, els anarcos van "signar" la desparició del Poum per a salvar els seus mobles.
Anarco-comunisme com a solució al capitalisme? Jo no hi tornaria a insistir, a hores d'ara. Allò de "correr un tupido velo" és més apropiat.

Lola

vagalume ha dit...

Ja he dit que no era un expert. Sigui com sigui, Trotsky i el POUM encara eren menys pròxims al totalitarisme d'Stalin, que per això se'l van carregar.

En tot cas, defensar els ideals anarquistes o anarco-comunistes com pauta de conducta i reflexió individual trobo que és la postura política més valenta i alhora sensata i responsable de les que he conegut en la meva curta vida. "Córrer un tupido velo", per què?

Em sap molt de greu que a tanta poca gent li urgeixi "córrer un tupido velo" i enterrar la fase actual del capitalisme en què ens trobem ja que mentrestant la seva mà invisible també va matant i a sobre es carrega el planeta.
La putada és que no se li poden exigir responsabilitats a ningú perquè som tots els que (inevitablement?)alimentem aquesta voràgine de despropòsits.

lola ha dit...

Veig que he estat una mica brusca, i no era la meva intenci�. Per� aquest passat ens ha deixat milions de morts, aix� a l'engr�s i per la voluntat de matar: el totalitarisme, exacte. Per aix� dic de no retornar-hi.
I no tinc solucions. Nom�s capacitat (certa capacitat) de comparar i preferir la vida pol�tica que em sembla m�s digna per al major nombre de persones, que no �s cap altra que la democr�cia liberal.

Lola

vagalume ha dit...

Ningú ha dit de tornar al totalitarisme. Al contrari. Que cada individu prengui consciència radical de si mateix i de la situació dels altres en una dinàmica que ens supera a tots.

¿Es pot dir "digne" dipositar un vot cada quatre anys per escollir, dins una oferta política limitada i d'unes promeses que tu no has decidit, un representant que, a banda d'intentar "governar", ha d'estar pendent sempre de preservar el PODER i que ha de sacrificar l'ètica i el "que hauria de ser" per a sotmetre's a les exigències electorals i acotar el cap davant dels dictats cecs del mercat?

Dessmond ha dit...

Respectat Ferran, Vaig dir allò perquè penso que molts remenen la paraula llibertat, però pocs se la creuen. Que Stalin o Hitler parlin de llibertat no vol dir absolutament res. Com quan parlen d'igualtat. Una cosa i altra en aquests casos fa simplement por. Quan opino que llibertat és un concepte liberal, ho dic pensant en gent tipus Grup Hayek, més que aquests anarquistes de "cerveza fria". I sí, penso que la llibertat és un concepte eminentment individual. En tot cas celebro molt aquest nou post. Jo acostumo a llegir-te, encara que no sempre deixo comentari.
Finalment: em sembla molt bé el que diu na Lola.