29.10.07

Jo, reaccionari

El comentarista Vagalume pregunta a l'escrit d'ahir si ¿Podria ser que tu (que sóc jo), alhora, estiguessis caiguent amb aquest judici en el que justament vols criticar en emetre'l? ¿I que en invocar termes pomposos tals com "pes de la vergonya universal" o "pensament il·lustrat d'Occident" no estàs pretenent protegir la teva fòbia apriorística de Chávez amb arguments pretesament racionals?. Agraeixo el comentari i aprofito per dir que és precisament per això, per la plena consciència d'aquest risc, que sóc, en essència, un reaccionari. Em resulta molt més fàcil la discrepància que l'acord i és així que, per qüestions de comoditat, que normalment quan escric o quan penso ho faig sempre contra algú. Però no és només per això, per qüestions psíquiques, sinó perquè sempre és més fàcil trobar arguments per atacar el pensament d'algú que per defensar-lo. I com que és sovint estúpid pretendre separar el cos dels estranys pensaments que elabora, he d'admetre que jo, i suposo que no sóc un cas excessivament rar, em construeixo a base de mites caiguts i de dimonis cotitzant a l'alça. Parlaré dels segons perquè els primers, pobrets, prou pena tenen amb la patacada. I parlaré de dos exemples concrets per fer-ho sencill i fer-ho veritat. Vaig començar a escriure contra Salvador Sostres quan em va començar a fascinar la seva escriptura i vaig començar a cagar-me en l'Arcadi Espada quan llegir-lo es va convertir en part fonamental de la meva particular oració matinal. En tots dos casos he acabat rendint-me a l'evidència; vinc d'una derrota eminent i és precisament per això que he deixat de parlar de Salvador Sostres (sobretot des que aquí em tenen) i que només en comptades ocasions parlo d'Arcadi Espada i sempre a fi de bé. Dit això, i ja que estem en aquestes coses, crec que he de reconèixer que m'enorgulleixo d'haver estat molt més fidel a les meves hormones que als meus pilars intel·lectuals. Per tant, i en resposta a Vagalume, he de dir que sí, que bé podria ser que jo caigués en el judici que justament vull criticar quan pretenc fer caure el pes de la vergonya universal contra tot aquell que, admirat per les gònades chavistes, pretengui justificar la seva acció de govern. És més, he d'admetre que és probable que així sigui. Però, en canvi, no em veig capaç, i mirin que sóc molt de l'autoflagel·lació en versió poètica, de converitir aquesta hipòtesi en conclusió i afirmar-la assumint com apròpia la crítica. Seria llarg explicar els motius que fan que Chàvez em resulti, com a mínim (entenc que és molt minimitzar l'assumpte, tant que prego que no m'ho tinguin en compte), una persona desagradable. Però jugar a la contra, com aquell filòsof que es deia quelcom semblant a ferrer fent filosofia a cops de martell, té els seus avantatges. I un d'ells, molt onanista, és que la feina principal que de molt temps ençà he considerat pròpia de la filosofia és la d'atemptar contra la voluntat de poder del real.
.

3 comentaris:

Joseph T. ha dit...

Vaig llegir un comentaria que explicaba molt claret qué passa amb el Chaves. Deia que amb les dictadures ocorre com amb la pornogràfia. Que és molt difícil de definir qué són, però que en quan en veus una de seguida la reconeixes.

vagalume ha dit...

Moltes gràcies per respondre.

Potser els meus comentaris reiterats aquí també són fruit d’una certa fascinació per la forma en què dius les coses, com al teu torn et passa amb Salvador Sostres (que sí, escriu com els àngels), i com també li sol passar a qualsevol esperit sensible amb la poètica del filòsof del martell. Però és que em fa ràbia. Perquè no escriviu sobre les floretes del camp i per tant no puc restar embadalit mirant com encadeneu una paraula amb la següent encantat per la màgia que desplegueu. Cal estar a l’aguait per descobrir el truc que s’hi amaga.

El que dieu (permet-me que us englobi als tres, la qual cosa només es pot considerar un honor) són opinions, però les emeteu per a que algú s’hi avingui, ja que d’altra manera les guardaríeu per a vosaltres. La pràctica onanista només es concep en la soledat d’un mateix. Ara bé, aquestes opinions les pronuncieu amb una càrrega de profunditat i les vestiu d’una manera tan atractiva que, almenys al meu parer, desprenen voluntat de veritat –de fet, suposo que les opinions són això. I d’aquí en traieu unes conclusions i unes acusacions tan terribles que no puc deixar de remoure’m. Però el bon filòsof, parlant des de la posició del lector, ha d’intentar separar el gra de la palla (parlant en termes de veritat o validesa), ja que d’altra manera només seríem estetes que ens deixaríem endur per qui té la boca més grossa o la llengua més maca. Si Chávez és un pallasso i es pretén tenir algun tipus de raó sobre això, cal exposar els pensaments que han conduit a aquesta conclusió, ja que sinó seria com dir “els espaguetis al pesto són bons” i aquí no hi ha res a discutir.

Potser tot el que he dit fins aquí tan sols és una mera impressió producte del cisma que obren en mi les coses que llegeixo i realment m’afecten. Hi ha qui diu que en la desesperació s’està més a prop de la realitat. Bé, qui sap.

pelblocgros ha dit...

Doncs no em sembla que estar al paquet amb en Sostres i l'altre sigui cap honor.
Potser sí que saben escriure, però em sembla molt més digne esforçar-se a explicar pensaments propis, encara que costi, que dedicar-se a llençar imbecil·litats de "pensament" automàtic embolicades amb el verb fàcil dels entabanadors.
Vull dir -ara feia temps que ni el llegia el Sostres- agafeu el post un post qualsevol, l'últim posem per cas, el que ha fet avui sobre la foto del Bolaño. Brillant, oi? I què diu: deixa't estar si ho fan bé ho malament, els qui ens governen són uns horteres espanyols i per això els hem de fer fora. És, simplement, estúpid. Com si no hi hagués motius reals i seriosos per criticar-los.
Al ferrancab de vegades no l'entenc i de vegades no hi estic d'acord, però pensa les coses que diu i és (o com a mínim ho sembla) honest.