12.10.07

En defensa del Bullshit

El final del text d'ahir no era un estirabot. O, com a mínim, no era només un estirabot. Deia, al final de l'article, que l'amor, l'ètica, l'estètica... són pur bullshit. Bullshit és tot aquell discurs que no té pretensions de veritat, aquell discurs que vol tergiversar la realitat per no mentir sense necessitat de respondre al compromís amb la veritat, aquell dir per no dir res de qui té prou amb no mentir per sentir-se satisfet. Encara que el "pare" del terme, Harry Frankfurt, el presenti amb voluntat de crítica a un tipus de discurs on la veritat simplement es defuig malgrat podria i hauria de formar-ne part, com el discurs del polític o d'aquell que es veu obligat constantment a parlar de coses de les que no n'entén un borrall, l'opinador, aquell que pretén fer passar la terrible condemna a l'opinar per un mode digne de vida, qui pretén vendre les seves limitacions a preu de virtut, crec que en un sentit ampli podem acceptar com a bullshit tota aquella afirmació que no pugui ser jutjada en termes de veritable o fals. Un exemple clar i paradigmàtic és el de la poesia, on exigir adequació entre oracions i realitat és el mateix que demanar el suïcidi del poema i, segurament, del poeta. El discurs ètic, d'altra banda, ha caigut sovint en allò que Moore va anomenar fal·làcia naturalista i que ja Hume havia apuntat anteriorment; el fet de passar dels judicis descriptius de la realitat als judicis de valor sense que, evidentment, hi hagi cap necessitat lògica que fonamenti el salt. Per un heretge com jo, que nega a Déu fins i tot la trista condició d'autoritat en l'argument, no hi ha discurs ètic que pugui ser jutjat segons criteris de veritat. En aquesta línia acaba Wittgenstein la seva Conferència sobre ètica:

L'ètica, en la mesura en que brolla del desig de dir quelcom sobre el sentit últim de la vida, el bé absolut, el valor absolut, no pot ser ciència. El que ella diu no afegeix res,en cap sentit, al nostre coneixement. Però és un testimoni d'una tendència de l'esperit humà que jo personalment no puc deixar de respectar profundament i que no ridiculitzaria per res del món.

Crec que s'entén millor la relació entre els límits d'allò que "es pot dir", que es pot afirmar sota la llum d'uns criteris de veritat, si llegim el que el mateix Wittgenstein escriu a les acaballes del Pròleg al "Tractatus" on, després d'assegurar que amb aquest llibre ha resolt els principals problemes de la filosofia, deixar clar què podem afirmar i què no, delimitar l'espai del llenguatge i dir què és allò sobre el que cal guardar-ne silenci, ens diu que el segon mèrit del seu treball és haver mostrar el poc que s'ha aconseguit resolent aquests problemes. Aquesta curiosa mostra de modèstia amb la que presenta els resultats de la seva tasca no fa més que recordar-nos que la majoria del nostre llenguatge es basa en l'afirmació de l'inefable, és bullshit en aquest sentit ampli del que parlàvem, i que delimitar allò que podem afirmar amb certesa o, millor dit, allò que podem afirmar sota criteris de certesa és, en el fons, molt poca cosa comparat amb tota aquella part del llenguatge que deixem fora, abandonat a mans del monstre del sense-sentit i el bullshit.
.