9.10.07

El seny o la rauxa

Nota prèvia: quan ahir deia "em temo que una gesta d'aquest nivell sigui impossible en la política catalana" no ho deia perquè això em faci por, ho deia en el sentit de que crec o intueixo que és així. Potser no era prou clar, però vull deixar-ho clar ara mateix: no em fa por que Catalunya no sigui igual a França, molta més por em faria que França ens hagués de servir de pitonissa.

Doncs bé, si ahir deia que a França la unitat d'uns valors compartits em semblava clau per entendre la diversitat ideològica entre els votants de Sarkozy, he de dir que crec que a Catalunya el procés no pot seguir les mateixes pautes perquè manca, precisament, l'acord en el fonamental. El més aproximat a la tripleta republicana que trobem en l'imaginari col·lectiu català és aquella cosa del seny i la rauxa que, a diferència de la coherència interna de l'eslògan revolucionari francès, es fonamenta en un error gramatical. Seny i rauxa no han anat mai junts ni poden anar-hi, perquè són termes oposats. El seny ens l'hem inventat de la mateixa manera que els jueus es van inventar la conciència; per donar covertura moral a la nostra covardia política. La rauxa, en canvi i per oposició, no pot ser gaire més en un país de pau com el nostre que divertimento de jovencells crema-banderes. Fins fa poc la divisió crec que era clara. Pujol se servia del pal de paller per reservar-se en exclusiva la direcció del seny, talment l'inspirador de Michael Jackson quan deia deia allò de "deixeu que els nens s'acostin a mi". No cal dir que la retirada de Pujol de la política catalana ens ha deixat orfes de seny, de pal i de paller i no és estrany, per tant, que es parli d'una radicalització de CiU, encara que sigui per qüestions de partidisme. La rauxa, en canvi, era fins fa poc propietat exclusiva d'ERC, aquells que podien anar cridant "más madera" perquè mai eren ells els qui omplien la caldera. Després d'encadenar dos tripartits seguits reconèixer-se davant el mirall ha de costar. Mai havia estat seu el seny i, el que encara és pitjor per les seves aspiracions polítiques, mai ho podrà ser perquè el seny era una covarda mentida a la que fa temps va arribar l'hora de la jubilació.
És normal, per tant, que aquesta evident dissolució del que semblava un eix de referència vàlid dins el catalanisme polític faci sorgir com bolets plataformes, plataformetes i anuncis de refundació. Però si el futur del catalanisme polític no pot basar-se, crec jo, en la recuperació d'uns valors compartits de tots els catalans com va passar a França amb Sarkozy, la idea de la Casa Gran del Catalanisme, aquesta voluntat regeneradora no pot ser més que feina de porquet violinista. Deia ahir Joan Oliver a l'Engrunes que "identificar i construir aquest hipotètic terreny comú és el gran repte de Convergència i l'Artur Mas". Al ser hipotètic crec més que identificar aquest terreny comú segurament cal construir-lo. No ens cal un Sarkozy perquè no hi ha cap base comuna a conservar que pugui unir els catalans al voltant del discurs nacionalista. Si volen salvar alguna cosa més que el propi cap, als partits catalanistes els cal una nova base, una nova melodia discursiva que difícilment poden trobar dins seu perquè al màxim que poden aspirar i aspiren és a refundar-se ells mateixos.
.

1 comentari:

pelblocgros ha dit...

Aquest post ja m'agrada més.
Trobo que es comencen a notar efectes positius del tripartit, i que tot aquest batibull de plataformes, reflexions i refundacions del catalanisme / sobiranisme / independntisme només ens poden fer bé.
Dic que són efectes del tripartit perquè és obvi que si Convergència continués al poder no tindria cap necessitat de refundar res, i continuaríem amb l'assenyat enfrontament dialèctic entre Generalitat i Govern central.