30.10.07

El crepuscle de Ciu o Ecce Catalunya

La realidad nos muestra una riqueza fascinante de tipos, la exuberancia propia de un pródigo juego y mudanza de formas: ¿Y cualquier pobre mozo de esquina de moralista dice a esto: “no! el hombre debería de ser de otro modo”?... Él sabe incluso cómo debería ser él, ese mentecato y mojigato, se pinta a sí mismo en la pared y dice ¡ecce homo! (¡he ahí el hombre!)...

El lector de periódicos dice: con tal error ese partido se arruina. Mi política superior dice: un partido que comete tales errores está acabado – ya no posee su seguridad instintiva.

F.Nietzsche. El crepúsculo de los ídolos

Si l’ascens al poder polític és el procés mitjançant el qual la part es constitueix en tot, la lògica imposa que la caiguda a la oposició s’assumeixi com un procés invers; la necessitat de redefinir-se com a part amb voluntat d'esdevenir un tot. Així Ciu es troba davant un canvi de paradigma; de ser mitjà en l’excel·lent havent-se de mostrar transversal des del poder, a ser excel·lent en el mitjà constituïnt-se com a representant total d’una part amb aspiracions majoritaries. De pretendre refundar el catalanisme a entendre que això només es pot fer des del govern o des de fora del joc de partits que és la política parlamentària, que des de l’oposició el màxim al què es pot aspirar és a fer-se les refundacions a sobre, que ni és poca cosa ni em sembla mala idea. No sé si en aquest pas és una bona aposta estratègica decantar-se per l’independentisme i en bona mesura m'indifereix, però com a mínim, i en tant que ferma presa de posició, entraria dins la lògica del restar enlloc de sumar, que malgrat sembli paradoxal potser resulti ser el principi més realista de la política d’oposició.