17.10.07

21 grams. De la polis al cosmos

El problema de fer un discurs polític d'inspiració poètica no és, en el fons, més que un problema de densitats. Mentre la metàfora és buida a l'estil gruyère i és aquesta característica buidor la que vol i la defineix, en la política cada forat corre el risc de convertir-se en oblit d'una injustícia o amagatall d'una atrocitat. Construir un model polític amb paraules buides de significat pot acabar sent una cosa molt més seriosa que una pèrdua de temps, pèrdua ja de per si difícil de compensar. Així, per exemple, definir el cosmopolitisme com a projecte polític prenent la famosa afirmació de Diògenes el cínic dient-se "ciutadà del món" exigeix, com a mínim, un llarg viatge de tornada al món del ciutadà. En aquest sentit és molt interessant la finezza amb la que Michael Walzer fa caure l'argumentació mostrant, altra vegada, que no es pot caminar sobre les aigües. Afirma no ser ciutadà del món reconeixent-se ignorant de que hi hagués un món del que poder-ne ser perquè ningú li ha ofert mai aquesta ciutadania. I bona part de la discusió que enfronta el cosmopolitisme amb el patriotisme es fonamenta en l'oblit de la condició metafòrica de la ciutadania mundial. Podria no ser-ho, la ciutadania mundial pot arribar a ser una realitat que sobrepassi els llibres de poesia, però oblidant que actualment el cosmopolitisme és com a molt una consideració individual i subjectiva que difícilment pot topar amb la densa naturalesa de la legislació política, amb la realitat administrativa de l'Estat i la carn i els ossos dels ciutadans que el conforma, es corre el risc de matar l'ànima de la seva estructuració política.
.