1.9.07

Àstrid, xata, sí que es pot

Si l’article és estúpid és en gran mesura perquè obvia la diferència entre possibilitat i deure, entre que l’amic Jordi pugui ser ultraliberal o no ser-ho i que ho hagi o no de ser. I l’estupidesa de convertir la possibilitat en deure ve d’assumir la famosa sentència de Winston Churchill, “qui de jove no és d’esquerres és perquè no té cor iqui de gran ho segueix sent és perquè no té cap”, com a precepte religiós. Davant d’aquesta afirmació, però, als joves ens salva encara la impossibilitat, molt més que biològica, de no tenir cor. No només no hi ha jove sense cor sinó que ser jove i ser tot cor són la mateixa i trista cosa. En canvi, el cap és de fermentació lenta i, amb molta sort, es va fent, poc a poc, amb el pas dels anys. I perquè cor i cap no són excloents, la maduresa no resta sinó que suma. Per això no s'ha de confondre la racionalitat amb el desengany. Els problemes que el cor presenta és incapaç de resoldre'ls perquè és falsa la màxima de Pascal que atorga al cor raons que el cap no entén. Per això, la joventut és, com a mínim, coixa. Per això els infants no voten i per aquest mateix motiu el pes de la frase no pot marxar gaire lluny de qui la pronuncia, Winston Churchill, però sobretot, i sense que serveixi de precedent, no es pot allunyar de les seves circumstàncies. Siguin aquestes: adult que no és d’esquerres. I siguin potser també aquestes: adult que no és d’esquerres però que ho era de jove. I aquest cor mira nostàlgic i, enorme, perdona la innocència afortunadament superada. El precepte és, en canvi, pura Regàs en boca d’un jove d’esquerres. És un principi autodestructor. Si te’l creus, deixa les esquerres; si no te'l creus, deixa'l en pau. Admeto la fal·làcia i presento l’alternativa, que només per vergonya pretenia amagar. Si encara te’l creus i encara ets jove i d'esquerres, accepta que la política és pura reacció biològica, que els posicionaments te'ls dicta el cor (o l'hipotèlem, menys metafòric al ser més real), però llavors accepta també el bon cor de nazis i comunistes. És pura Regàs, dèiem, perquè acceptar-lo nonomés implica assumir la gratuïtat del propi posicionament polític (el cor ve de sèrie) i la seva esperada caducitat, perquè en el precepte religiós la raó es veu evidentment més ben valorada que el monopoli del miocardi. Acceptar-lo sent jove i d’esquerres és exhibir orgullós la idiotesa i convertir les mancancesen en performance, talment pidolaires de Plaça Catalunya. L'accepten joves, i no precisament per falta de temps, tan desacomplexats que no mostren ni una petita vermellor de galtes a l'admetre's inútils, ni aquest primer signe de la virtut, aquesta incipient maduresa. Poques coses més pròpies de la joventut que aquest exhibicionisme desacomplexat d'un cor hipertròfic, però el primer pas per la desintoxicació és, també en qüestions político-religioses i de maduresa intel·lectual, reconèixer l'existència del problema; Hola, em dic Àstrid, sóc jove i tot quant etc.
.