27.9.07

L'hoste inquietant

A la presentació del llibre "Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud", l'autor, Francesc Torralba, utilitzava la metàfora de l'hoste incòmode per explicar el seu suposat diàleg amb els tres grans filòsofs que Paul Ricoeur batejà com a mestres de la sospita. Torralba és doctor en filosofia i en teologia, és, per tant, un pensador cristià i és des d'aquesta posició que s'enfronta a l'elevoració del suposat diàleg que construeix el llibre. I dic suposat perquè entenc que no hi ha diàleg complet quan l'interlocutor és mort i dic suposat perquè la filosofia porta 25 segles intentant disfressar de diàlegs amb l'eternitat o la tradició l'onanisme d'uns quants. Ni una ni altra, ni l'eternitat ni la tradició, no parlen i crec que si una de les tasques principals de la filosofia és dir les coses pel seu nom cal, per tant, dir diàleg al que és un diàleg i monòleg al que és palla mental i que com a tal apreciem i llegim. I és aquesta condició de cristià la que converteix l'hoste Nietzsche en especialment incòmode. No ho dic només apriorísticament, no ho dic només perquè a qualsevol critstià li hagi de resultar incòmode o impossible un autèntic diàleg amb el cadàver del pare de Zaratustra. Ho dic perquè des de l'inici del llibre el professor Torralba sembla tenir la voluntat de salvar Déu a través o malgrat els seus crítics. També des d'aquest punt de vista la metafòra de l'hoste és d'una gran bellesa. Es tracta de convidar els enemics a dormir a casa i, no només no fer com si no hi fóssin, segellar-los els llavis condemnant-los al silenci o marcar els límits de la conversa per no tocar temes delicats com la política o el futbol, sinó deixar-los que parlin. Deixar, fins i tot, que cridin o blasfemin. Es tracta d'acceptar la possibilitat de que, acabada la conversa, poguem creure convenient canviar la decoració del piset. Entenc, més o menys, perquè tota comprensió de turista és una comprensió de més o menys, que Marx i Freud puguin redecorar la vida d'un cristià, però he de reconèixer que tinc tendència a demarcar el diàleg dins uns límits més estrets, sobre una més àmplia base comuna. Per això crec que Nietzsche incomoda al cristià al mode d'Ahmadinejad a la seu de l'ONU. Perquè no entenc que aquest diàleg cridi els paletes o el decordador sinó que, pessimista de mena, quan un dels dialogants planteja per sistema i com a premisa bàsica l'esmena a la totalitat de l'interlocutor, l'esfondrament dels fonaments de la seva llar, l'única conclusió que contemplo com a possible és la dinamita. Aquesta o aquella que diuen les àvies i els amics de poble; vendre la casa i anar a lloguer.
.

1 comentari:

pelblocgros ha dit...

"acceptar la possibilitat de que, acabada la conversa, poguem creure convenient canviar la decoració del piset" li deixa l'opció de no creure-ho convenient. És l'avantatge d'aquests diàlegs que no ho són.
I sempre se'n pot anar a viure sota una balma, que queda molt cristià.

(OFF topic: elevorar=elevar+elaborar és un mot maleta?)