28.9.07

Glucksmann, un home amb sort

Presentant André Glucksmann en l'acte de lliurement del premi de la Fundació Catalunya Oberta, Ferran Sàez deia que no entenia els que critiquen al filòsof francès la seva evolució ideològica. La veritat és que xerrada del premiat no ha aconseguit desvetllar els meus dubtes sobre si hi ha hagut tal evolució o, de fet, sobre si aquesta evolució és evolució en l'essencial. Dic que dubto i en el dubte em quedaré perquè no estic en condicions de jutjar la seva trajectòria intel·lectual, però Glucksmann sembla ser d'aquest tipus de gent que necessita referents ferms, suports inamovibles, ja es diguin absoluts o divins. A la seva "Rabieta infantil", per exemple, assegura que als 10 anys va haver de triar entre França i la seva mare. Tot és triar, o tot és dir-ho, però Glucksmann assegura que als 10 anys ja era capaç d'abraçar entel·lèquies. I va triar França, com després triaria el Maig del 68 i no sé si, aquí torna el dubte, de la mateixa manera que va optar per Sarkozy a les últimes eleccions franceses. Ell diu que no, però jo tampoc m'he dit mai ni dogmàtic ni acrític i si sospito és perquè, després de recordar l'existència del mal amb la mirada perduda en l'est de Putin, cosa que mai està de més en un país com el nostre, Glucksmann ha elogiat el Sant Pare denunciant el relativisme i assumint així com a propi el que considero un greu error. La confusió entre una pluralitat de valors i el relativisme és normal i comprensible en aquell que efectivament es dota de valors absoluts, però no en qui es vol ateu en el sentit més ampli de la paraula. El relativisme no és la constatació de que no hi ha uns valors absoluts compartits o comunament acceptats com a tals sinó jutjar tots els valors com a iguals i igualment acceptables. Relativisme no és negar que el model democràtic nord-americà sigui l'única opció possible, relativisme és afirmar que el model democràtic nord-americà és tan bo com el rus. I això, que tant pot assenyalar altre cop al suport incondicionat sobre el que es construeix Glucksmann com no fer-ho, s'adapta perfectament a la sensació que em va acompanyar en la lectura de la seva autobiografia. Posats a jugar a despullar-se, el filòsof hauria d'intentar veure i mostrar-nos les ombres del seu present en la mateixa mesura amb que ens mostra les del seu passat. Per això, i com que crec que una vida és alguna cosa més que una successió de llums i fems, dubto de que Glucksmann no segueixi sent, en el més innocent dels significats, un il·luminat.
.