3.9.07

Encara més clar

Un tal Ariel em deixa un comentari a l’article d’ahir (web de Salvadorsostres.com) amb certes ganes de tocar-me els collons (espero que això s’entengui bé). Però com que a aquesta voluntat s’hi suma la de voler-me alliçonar en l’art de la dialèctica, em permetré respondre amb més esquemes i amb més ordre per intentar salvar, si no l’honor, com a mínim certa dignitat. Estalviarem les desqualificacions perquè és molt pesat argumentar pel mètode del "i tu més" i em sembla una enorme estupidesa.

1- No parteixo de la premisa de que la frase “qui de jove no és d’esquerres és perquè no té or i qui de gran ho segueix sent és perquè no té cap” sigui un dogma de fe. Parteixo de la premisa de que l’Àstrid la va assumir com a dogma de fe. I ho justifico perquè els seus motius eren "que no toca, que no es pot i que molt malament".
2- Interpretar, com jo faig, que qui accepta aquesta afirmació accepta que els joves no ténen cap (ho faig jo però entenc que el salt interpretatiu no és gaire gran, la frase em sembla bastant clara) no crec que impliqui, repeteixo, no crec que impliqui acceptar que els adults no tenen cor. Per això deia que el cor ve de sèrie. Que el cor és inevitable, que no ens el podem estalviar i que fins i tot els nazis tenien esposa, fills i alguns s’emocionaven amb la música de Wagner. I que fins i tot els més grans pensadors poden tenir dona, fills, gos i fins i tot emocionar-se amb la música de Wagner. El cor i el cap no són, i espero tenir raó, realitats excloents. Es pot tenir cor sense tenir cap (això que jo en dic ser jove), però, repeteixo, no crec que es pugui tenir cap sense tenir cor.
3- Agraeixo l’esforç de diagnosi psiquiàtrica que ha fet el comentarista Ariel, trobant les raons ocultes que em porten a escriure i pensar el que escric i penso. Gràcies, però no tinc ni idea de què em porta a escriure i pensar el que escric i penso. Suposo que, principalment, és perquè la majoria dels meus comentaristes no són com ell. Sinó imaginin vostès quines ganes de posar-s’hi.
4- La segona pretensió que em suposa és falsa i no només una imbecilitat que es treu de la màniga. Per això vull deixar clar que és falsa, mentida, caca de vaca i no bullshit. No crec que ser jove i de dretes sigui una mostra de maduresa. No ho he dit ni ho diré, simplement perquè no ho penso, així que ja que es molesta a llegir aquests infectes articles que escric per causes suposadament onanistes com a mínim faci l’esforç de llegir el que hi posa.
5- Això és gairebé com repetir el punt 2, però veig que cal. Ser de dretes no és ser indiferent al dolor i al patiment de pobres, malalts i famolencs. Ser de dretes és plantejar una solució diferent a la que proposen (?) les esquerres.
6- Tinc un gran respecte i fins i tot certa admiració pel filòsof Ferran Sàez Mateu. Però no per inútil el seu consell és menys vàlid. Segueix apuntat.
7- Em diu que quan hagi reflexionat, llegit i viscut la quarta part que ell potser m'entendran (quants ets?) i pensaran que val la pena llegir-me. Certament, no crec haver reflexionat, llegit ni viscut la quarta part que ell, però tampoc crec que sigui condició necessaria per llegir-me. Només llegiriem a Saramago, segons com, i imagini quina tragèdia. He de dir, encara, que escriure és la meva manera de reflexionar, que escriure i llegir són la meva manera de viure i que només fent el que faig crec poder aspirar a, algún dia, haver llegit, reflexionat i viscut la quarta part que Ferran Saèz Mateu. He de dir també que que el comentarista en qüestió em llegeixi mentre dura el viatge o un cop arribat a port, simplement m'indifereix.
8- Si pensa que no val la pena llegir-me li diré una cosa que potser algú li hauria d’haver dit fa molt temps; no ho faci. No crec que haguem vingut al món a patir ni a perdre el temps llegint imbecilitats d’un jove aprenent de sofista.

Només una cosa més abans d’acabar. Quan vaig escriure aquest segon article en forma d’esquema ho vaig fer assumint que, donat que la gent no m’entenia, potser és que no m’explicava gaire bé. És una qüestió de modèstia. Això em recorda una de les millors lliçons que crec haver rebut mai en una classe de filosofia. El professor es va veure obligat a repetir la lliçó perquè els alumnes no l’entenienn i a fer-ho buscant vies alternatives d’exposició. Però quan el professor va haver explicat la lliçó unes quantes vegades i els alumnes seguien sense entendre-ho, el professor va pensar. en veu alta, que l’idiota no era ell i segurament els alumnes farien bé de creure el mateix i plantejar-se, encara que sigui com a possibilitat remota, que els idiotes potser, insisteixo, potser, siguin ells. Ni jo sóc professor ni els lectors alumnes, Déu m’estalvï aquestes pretensions, però em sembla que alguna cosa d’aquest argument podem entendre i alguna cosa podem també acceptar com a pròpia.
.