26.9.07

El catalanisme sóc jo

Les paraules romanen. ¡Els homes creuen que succeeix el mateix amb els conceptes designats!

Nietzsche

Suposo que no sorprenc a ningú quan dic que La Vanguardia és el diari que més i millor ha sabut adpatar-se als temps que li han tocat viure. Millor dit, o no millor dit però potser més clar, La Vanguardia és el diari que més i millor s'ha sabut adpatar al poder sota el que li ha tocat publicar. La Vanguardia és un diari amb els genolls pelats. I això, que estratègicament és impecable i que ha garantit la supervivència del diari seguint la mateixa lògica que salva els escarbats en cas de catàstrofe nuclear, li ha donat a La Vanguardia la sensació de ser molt més que un diari venut (que és un adjectiu desdoblat). Li ha donat la seguretat de ser un diari poderós. Per això és normal, perquè és vici del poderós, creure que d'ell depèn el significat de les paraules. La mateixa Vanguardia citava, informant sobre la voluntat de Chávez de controlar el pas del temps, l'esdevenir de les hores, la rotació terrestre i el metabolisme dels seus súbdits, una pel·lícula de Woody Allen titulada "Bananas". En l'escena citada el dictadoret de torn d'una República bananera decideix que, a paritr d’aquell moment, un cop finit el discurs, la roba interior es portarà per la part de fora. Doncs bé, en aquesta mateixa pel·lícula hi ha una altra escena, protagonitzada pel mateix dictadoret de torn, que fa molt més comprensible l'editorial del diari en qüestió. És el moment quan el dictador de torn decideix implantar el suec com a idioma oficial del país on es desenvolupa la trama, que no per fictici deixa de ser tropical. L’apropiació de les paraules, del seu significat, és el vici de tot poderós amb ànima de nen mimat, d’aquell que mai té prou poder i que, un cop té tot l’or del regne vol encara que l’estimin per lo guapo que és.
És evident que no cal demanar a La Vanguardia que sigui un diari catalanista i cal dir que el professor Colomer ha fet molt bé de recordar-la com La Vanguardia Española. Però precisament per això em sembla que és contradir un cert esperit esportiu elemental que un diari al que només la genuflexió davant el poder ha cosit ad eternum a la història del nostre país s'atreveixi a l'altíssima pretensió de demarcar els límits del catalanisme. Jo no exigeixo a ningú el catalanisme, ni tansols a mi mateix, però no sent madridista em semblaria fora de lloc pretendre definir el joc del Reial Madrid. I entenc que l'editorial entra dins aquest pensament amb pretensions de telepàtic segons el qual un concepte que entenc clarament definit és igualment clar pels contertulians. Jo també he definit el catalanisme davant el mirall i en les nits de solitut, però cal recordar que la solitut és solitut quan no hi ha lectors potencials i quan no hi ha, per tant, possibilitat de discrepància que no sigui frenopàtica.
.