14.9.07

Cremant esglèsies

Llegeixo que la confussió de Savater entre nacionalisme i terrorisme és gairebé malaltissa i crec important dir que no és cert. Crec important dir que quan Savater critica el nacionalisme no confón, però obvia, la diferencia entre el nacionalisme pacífic i el violent. I ho fa no perquè no vegi la diferència, sinó perquè pressuposa que en el nacionalisme pacífic, malgrat pacífic, hi és ja present el germen de la violència. La crítica és paral·lela a la que adreça Hayek al socialisme, basada en la idea que portar el discurs a les seves útlimes conseqüències implica inevitablement una retallada de les llibertats dels ciutadans. No sé si ho diu Hayek o jo, però la socialdemocràcia és el primer pas cap a l'autoritarisme. Segons la lògica d'aquesta crítica, els camins del nacionalisme portarien a Eta de la mateixa manera que els camins del socialisme porten al Gulag (i a Auswitch, per cert). La qüestió és, per tant, saber si entre el "nostre" nacionalisme i aquell que critica Savater (entre d'altres) hi ha una diferència fonamental o només d'estat de desenvolupament. Es tracta de saber si hi ha un discurs nacionalista on, per exemple, la llibertat de Catalunya i la dels catalans siguin compatibles. Encara més, saber si hi ha un discurs nacionalista on la llibertat de Catalunya i la dels catalans són sinònims. Sobre si el "nostre" nacionalisme és alguna cosa diferent al d'Eta o és per manca de collons o de rigor que no apretem el gallet. Ho diré més clar; els matisos no serveixen, els matisos no em serveixen si tots els camins porten a Eta. Aquí cal remarcar que tampoc l'estructura d'Estat serveix per excusar qualsevol retòrica nacionalista. Tampoc l'Estat justifica un discurs podrit si tots els camins, enlloc de portar-nos a Eta ens porten a Auswitch. D'altra banda, aquesta separació té una correspondència (més directa de la que molts, alguns, uns pocs, voldriem) en cert debat sobre les possibles bondats de la religió. Hirsi Ali, per exemple, no és tan dura en el seu rebuig al sentiment religiós com ho és Christofer Hitchens (autor de God is not great. How religion poisons everything), perquè malgrat hi reconeix la presència del germen de la violència accepta el sentiment religiós com a guia vital. Més que una il·lustració sembla demanar un rentat d'estómac. No sé qui dels dos té raó; si Hitchens rebutjant de ple la religió o Hirsi Ali volent-la renovar i netejar de maldat. O si tinc més raó jo o Savater. Però entenc que posats a cremar esglesies sigui una actitut una mica estranya la de voler salvar-ne verges de fusta.
.