16.9.07

Contra el liberalisme absolutista

Davant la confusió entre igualtat i llibertat en la que es fonamenten algunes retòriques d'esquerres a les que encara els fa sona bé la llibertat, hi ha un liberalisme que, reclamant-la com a pròpia, pretén presentar la llibertat com a valor absolut de la societat sense mostrar-se, en canvi, disposat a acceptar les conseqüències d'aquest posicionament teòric. La mostra més sencilla d'aquesta incoherència s'evidencia en el cognom de la cosa. Això és, la llibertat "com nosaltres l'entenem" que res a veure té amb la llibertat de la mosca i molt, en canvi, amb la d'aquell Stuart Mill de primera lectura i la màxima de "la meva llibertat acaba on comença la dels altres". Les conseqüències de l'absurd absolutisme liberal es limiten sovint a la teoria (inofensiva per definició encara que alguns siguem capaços de cagar-nos a les calces amb segons quines lectures) i són pocs, però no covards, els que es defineixen com a anarco-liberals confirmant, aparentment, allò de que els extrems es toquen. Una real-politik liberal no pot portar aquesta absolutització de la llibertat a la pràctica per culpa d'aquella necessitat que ténen les paraules d'una boca per ser dites. Sense poeta no hi ha poesia. I per dir llibertat necessitem, si no poetes, com a mínim boques. D'aquí que una política de la llibertat no pugui prescindir de l'acte, purament igualitari, d'alimentar les boques. Encara que ho vulguin al servei de la llibertat, necessiten, necessitem suposo, conservar les boques per garantir les condicions de possibilitat d'aquesta llibertat. No calen dents rectes, ni somriures profident, calen les boques. Una llibertat absolutitzada o absolutista és tant perillosa per la política liberal com la confusió entre llibertat i igualtat en que es fonamenta bona part de la seva oposició teòrica. I tot aquest rollo només l'escric perquè tinc la convicció que no hi ha autèntica discusió política que no sigui al mateix temps un constant enlluernar de sabates. De paraules, perdó.
.