13.9.07

Catalans en temps de tempesta

La Marga Colomer escriu avui sobre ser el fet de ser catalans en temps globals. Contra l'estupidesa del discurs cosmopolita del ciutadà del món només cal recordar que l'ésser humà, per existir com a ésser i com a humà, necessita d'un cert substrat. Com els passa a les plantes amb la terra i l'aigua, l'home necessita hamburgueses, Coca-Cola i una llengua per demanar el canvi. Així, encara que pugui costar d'entendre a alguns dels nostrats "patriotes constitucionals", la llengua és el primer dels contractes socials i, com tal, és inevitablement rellevant, com a mínim en el món sentimentaloide dels ciutadans. I no es pensin que és poca cosa, hi ha gent que fins i tot es casa amb excuses com aquesta. Jo no crec que catalans i espanyols (la resta d'espanyols, vaja) siguem molt diferents. Fins i tot acceptant-los caricaturitzats i guies de burros amb un bri d'herba a la boca com sovint els voldriem, ens hi assemblem molt. Com diria pare de Zaratustra; Espanyols, massa espanyols. Però encara que no siguem tan diferents, la llengua és, obviament, un tret d'enorme importància. Comparin Valentí Puig amb un simi, per exemple. O, si no tenen un simi a mà, comparin-lo amb Quevedo. Bromes a banda, hi ha qui presenta com a paradoxa el fet que l'expansió dels principis liberals per mitjà de la globalització no només no hagi acabat amb els nacionalismes sinó que, fins i tot, els ha donat una presència que abans no tenien en determinats països com a l'Europa de l'Est o a l'Àfrica postcolonial. Lipovetski, en el seu llibre titulat "Les temps hypermodernes", destaca aquest resorgiment dels sentiments de pertanyença col·lectiva recordant allò que ja haviem dit alguna vegada; que el principi d'igualtat no implica abscència de diferència sinó que precisament, exigeix el reconeixement de l'altre com a igual en la seva diferència. Es digui com es digui, el que sembla evident és que mai els mariners són tan conscients de la seva condició compartida que quan es troben enmig d'una tempesta oceànica.
.