4.8.07

Una còmoda veritat

A la primera de les sis conferències que va pronunciar a l'Institut de Ciències de la Cultura d'Essen a finals del 2001 i principis del 2002, Ralf Dahrendorf es planteja tres possibles però a la còmoda veritat de que, globalment, mai ens ha anat tan bé. Però, i la felicitat? Però, per sempre? Però, per a tots?. El segon i el tercer es responen amb certa facilitat amb un no necessariament i un no però tant de bo respectivament. Però la gràcia la té el primer, que es respòn a la gallega; amb un altre interrogant. Una de les principals idees del liberalisme, i que serveix per recordar que la llibertat no és el fi últim ni tansols dels liberals, és que cada ciutadà pugui desenvolupar la seva concepció de la seva vida bona amb el mínim possible de restriccions per part de l'Estat i dels seus conciutadans. La felicitat, per tant. Ja Aristòtil, en el primer llibre de la seva Ètica a Nicòmac, constata el problema d'aquest principi utilitarista rector de la vida humana; tots els homes consideren que la felicitat és el bé pràctic suprem, però no tots l'entenen d'igual manera. D'aquí la reclamació de llibertat que els ciutadans adults fan a Der fatter Staat. I d'aquí el pop a la gallega que apareix amb la primera pregunta. Són els llargs tentacles de l'Estat els que sovint limiten el lliure desenvolupament de la idea de felicitat que els ciutadans poden tenir, del seu projecte de vida. També aquí la mida és important i la moderació una gran virtut. Els tentacles de l'Estat han de ser prou llargs per abraçar, sense mariconades, però sense ofegar, per impedir que ens caiguin els principis a terra però sense impedir el moviment de les més nobles de les nostres parts (el paquet i la butxaca, que diu aquell).