26.8.07

Sodomia i terrorisme

A aquestes hores els veïns normalment gemeguen. Bé, gemegar és poc. Normalment criden perquè això de la sodomia és un poc bèstia, però avui aquest dolor no sembla que hagi d'acabar en res de bo. És realment incòmode la posició d'oient passiu sento en aquestes situacions i he parat la pel·lícula perquè no puc seguir rient mentre els veïns es llencen els plats pel cap. Però és ara que es mostra amb cartesiana claredat el caràcter ilusori del silenci i aquell vers, segurament el millor que els han escrit mai a les princeses, me gustas cuando callas porqué estás como ausente, retorna ara tintat de sang. No per la salvatge sodomia, ni per contusions cranials, sinó pel terrorisme d'Eta. Llegides ara, amb els crits travessant la paret i les imatges de l'explosió a la pantalla de l'ordinador, les frases de Rubalcaba prenen una nova dimensió. Perquè ara es veu clar que el silenci, com la salut, no acostuma a presagiar res de bo. El silenci de Batasuna és el pitjor dels auguris, deia el ministre i sembla que per una vegada deia alguna cosa. Ens recordava sense dir-ho que el govern sempre sap més que nosaltres i que, socialdemòcrates són, fariem bé en escoltar-los. Ens recorda que normalment les seves funcions li queden petites, que es vol periodista, es vol policia i jutge, es vol artista, metge i, per voler que no quedi, el govern es vol mare, la primera mare amb fills obedients. Però avui no ens hi posem per criticar paraules, avui és un d'aquells estranys dies quan les paraules semblen poca cosa. És veritat que fins i tot el terrorisme em sembla un error gramatical, però si m'espanto de les paraules és perquè el que de veritat em fa por són les bombes. I aquí la claredat de Barrena parlant del govern i Eta. Els creu bèsties i com a bèstia es presenta ell també, perquè s'explica i els explica com qui relata el rebot d'una piloteta, però alguns parlen i això és un problema. Perquè Batasuna, a diferència d'Eta, no ho considera un hobby, ells han vingut aquí a parlar. I perquè ahir tothom va fer els seus deures; Eta va atemptar i Batasuna i Rubalcaba van parlar. No pensin que em sento còmode en aquests desequilibris metafísics; pobre ministre, solet amb la paraula davant dos abstractes. És precisament per això, per la naturalesa individual de la responsabilitat, que se'm fa estrany que qui parla ho faci en nom del que atempta i qui escolta aspiri a trobar les raons de la bomba en la veu de qui parla. Per acabar, els veïns han recuperat la versió clàssica del crit i ens recorden que ja tot és possible.
.