21.8.07

Sarkozy, el monstre devorador de nens

Titula Los Demski, primeras vícitimas de Sarkozy, anunciant que n’hi haurà més perquè mai hi ha prou ànimes per satisfer la fam del diable. El salt que anuncia i que ens porta dels Demski a la cupabilitat de Sarkozy és enorme i suposo que només la seguretat que dóna el fet d'estar guiats pel bé hi posa prou collons per executar-lo. Aviat es fa evident que per fer-lo cal falsejar, però la veritat mai ha sigut obstacle per la propaganda moralitzant i és així que es permeten exhibir-la al subítol, sense vergonya perquè no hi ha més motiu d'orgull que saber-se peó del bé. Menteix, per exemple, quan diu que els policies perseguien un nen de 12 anys. No ho dic il·luminat per cap altra fe, totes igualment vàlides, sinó que és el mateix "reporter", Octavi Martí, qui explica que els policies no havien creuat la porta de la casa quan el nen va seguir el seu pare fugitiu per la finestra. Això em recorda que mai hem pogut exigir coherència als profetes de la fe i que una de les principals aportacions d’aquell exagerat salt del mite al lógos és la impossibilitat de que una afirmació i la seva contraria siguin vertaderes al mateix temps. Ho recordo perquè, tot i que és evident que la fe no excusa cap crim, em sembla important saber si qui parla és mossèn o periodista. Aquí tot el “reportatge” és article de fe, tot ell s'escriu amb la voluntariosa dedicació de qui omple el gall dindi per nadal, posant els fets allà on les bísceres de l'eslògan mostren el buit, però hi ha aquest salt, que ens condueix del nen al President de la República, que em resulta particularment inquietant. No hi ha grans malvats que s'embrutin les mans de sang, el paper executor sovint es delega en actors secundaris, i aquest és el paper de la policia en un Estat de dretes, on no actua al serveix de la llei sinó del governant. També és costum que els sicaris cobrin a preu fet i aquí les quotes imposen un estressant ritme de 25.000 extrangers expulsats/any. Aquests són els lligams del salt, que no oblido i sobre els motius del qual els endreço un resum: la policia truca a la porta, el pare escapa per la finestra, el fill el segueix, el fill cau per la finestra i el fill acaba a l’hospital greument ferit. Culpables? Of course, no subestimin mai un periodista del País. La policia, ens diuen conscients que la seva condició de funcionaris els excusa davant els seus lectors, gent de bona fe com acostumen a ser. Els policies, com tot bon treballador de Matthausen, només compleixen les ordres del Fürher. A qualsevol espectador li resulta evident que per erradicar el mal cal anar sempre més amunt dels operaris i a França, així ho ha volgut la casualitat, Sarko is the limit. Així retroben, victoriosos, terra ferma a l'altre banda de l'abisme. I així, solemnes, aixequen el boli i signen expectants a la pluja d'aplaudiments.
Si m’han aguantat fins aquí merèixen un premi, així que els ho diré clar: s’ha de ser molt socialdemòcrata, tenir molt poca vergonya o ser molt fill de puta, que no sempre és el mateix perquè de bones intencions l’infern n’és ple, per signar un “reportatge” com aquest. He dit.
.