23.8.07

Que es faci el silenci

És un moment de gran rellevància simbòlica aquell en el que l'infant pronuncia la seva primera paraula. És el moment on es mostra l'humà que, segons conta la llegenda, ve després del mico escuat i que, per facilitar les coses, s'equipara al començar aparlar. També és de gran importància un moment molt més difícil de delimitar en el temps, quan el parlar es converteix en dir, quan el tren de paraules prèn ordre i significat individuals, però encara ho hauria de ser més l'aprendre a callar. Suposo que només la naturalesa rèptil de l'aprenentatge digne d'aquest nom, aquest lent i silenciós arrossegar-se en el temps, impedeix trobar un moment pel brindis. En això pensava diumenge, era diumenge, llegint l'entrevista a Alicia Keys que publicava el Magazine. Preguntada sobre si una cantant ha de manifestar la seva ideologia política o religiosa, Keys se'ns vesteix d'intel·lectual engagé (això sempre ha sigut molt jacobí) i respon:
Hay que tener opinión. Y contestar cuando te preguntan y comprometerse. No entiendo y me irritan aquellos que, ante una pregunta, contestan: "Oh, no sé, no sé, yo de eso no entiendo". Bueno, ¡algo opinarás! ¡Mójate! Porque tú eres la voz de la gente, en ti muchos grupos sociales delegan sus sentimientos y esperanzas, ellos no pueden llegar más lejos, tú eres su vínculo con aquellos que pueden mover las piezas. Así que no puedes permitirte callar.
Tot i que a mi els tops em queden fatal, voldria respondre. A mi també em resulta molest aquest desdoblamentdel "no sé", l'exhibició onanística de l'ignorant és gairebé tant obscena com la visió d'aquell Sòcrates de samarretes turístiques afirmant no saber res. Coincideixo també en la necessitat de tenir opinió, però jo sóc un tràgic i parlo de necessitat per referir-me al que és inevitable. Lamentablement, l'home és un animal condemnat a tenir opinió. Per això em sembla absolutament irrellevant que els cantants manifestin la seva ideologia política o religiosa (en aquesta oposició es fa la llum). Segurament per això l'opinió es manifesta i no s'argumenta, perquè l'argument és tòxic per l'opinador. Poc a dir, però, sobre aquesta vocació representativa de cantants i altres artistes amb excés de temps lliure. Nomes recordar que ni els Grammy ni els MTV no tenen cap valor legitimador de la representativitat i advertir que aquesta vinculació entre el cantant i els seus fans seria molt més útil si abandonés el to mesiànic i es limités a la sencilla solidaritat que imposa la vergonya aliena. Potser així, si el cantant s'avergonyís de veure's pastor d'un ramat de cabres, els fans deixerien de ser-ho i ells aspirarien a assolir la noble condició d'artistes sense opinió.
.