8.8.07

Personatges

La gran literatura ens permet el luxós exercici de la descontextualització. Tota literautra és local, perquè tot escriptor és i l'ésser necessita un lloc on beure gintònic, però algunes obres superen la proba de l'abstracció amb excel·lents resultats. No és gran literatura aquella famosa afirmació de Rubianes sobre l'Espanya sodomita i encara menys, per qüestions que podem anomenar de mètrica causal, la resposta de Tubau sobre la Catalunya d'idèntiques tendències sexuals. No ho són perquè només el context les dota de significat, fins al punt que ni els mateixos autors -sense escoltar l'hemeroteca, autèntica veu de la consciència- les subscriurien. En canvi, i malgrat no siguin totes les que se'n diuen, de Bovary n'hi ha moltes més fora que dins de la Campagne francesa. O que Homer segueixi dient-nos alguna cosa segles i kilòmetres lluny de la grècia clàssica. Però més enllà de la problemàtica de la transmutació dels pobles i les èpoques, l'autèntica tragèdia, a la que només com a excusa ens ha portat la literatura, és l'extrema facilitat amb la que es poden substituir els noms propis.

La mención de los negocios me recuerda otra etapa de la sexualidad de Boy que yo vi en acción varias veces y de la que él fue, con toda seguridad, inconsciente: fue lo que yo denominé homosexualidad empresarial. Siempre andaba a la búsqueda de jóvenes promesas que pudiera utilizar a su servicio. Debían ser entusiastas apóstoles del azúcar, de la bollería, de los refrescos o de lo que fuera, pero tambien debían ser "nítidos". Cuando descubría a alguno, Boy "se hacía cargo de él" y lo invitaba a comer en su club, a cenar en su casa y a mantener conversaciones privadas en su despacho. Explicaba la mística de los negocios al joven y lo empujaba hacia arriba tan rápidamente como podía en la empresa, a veces a costa de hombres mayores que no eran nítidos, sino simplemente competentes y eficaces.
Después de varios meses de relación, llegaba la decepción. El prometedor y nítido joven, que por supuesto era un ambicioso y no demostraba más gratitud que la que suelen demostrar los ambiciosos, pensaba que lo recibido era simplemente lo que merecía, dejaba de ser tan ávidamente receptivo y admirador como durante la etapa inicial e inculso se atrevía a demostrar que tenia pensamiento propio. Boy se sentía muy consternado al descubrir que aquellos protegés pensaban que él era el verdadero afortunado por tener trabajadores con tanto talento como ellos.

Robertson Davies. El quinto en discordia.

1 comentari:

lola ha dit...

Just ahir vaig acabar aquesta novel.la. Desconeixia aquest autor i m'`ha deixat ben bocabadada, la qual cosa li agraeixo moltíssim, tenint en compte que d'un temps ençà havia perdut el gust per a la novel.la i em preguntava, penosament, si Pla no tindria raó amb allò que a partir dels quaranta (qui diu quaranta diu cinquanta, oi?) llegir novel.les és de ximples. Quin mestre, quin personatge, el cinquè en joc; m'ha enamorat sense pressa, sense estridències, amb gran saviesa.

Lola